Se n’anà, i prou
Hi ha un grup de lectors de Vila-Matas que té pàgina al feisbuc. Com tants i tants d’altres grups de lectura o de qualsevol altra cosa, que també hi tenen pàgina. Jo, en canvi, dubto si continuar tenint-hi un espai o deixar-ho córrer. Em sembla que, si ens obliguessin a facilitar tan gentilment dades sobre nosaltres mateixos, el feisbuc, el twiter i totes aquestes anomenades xarxes socials no tindrien l’èxit que tenen. Hi ha molt de vanitat en tot això i resulta allunyat d’un dels ideals que de vegades he procurat fer-me meu. No veure ni ser vist. La discreció total. Bé. El cas és que aquest grup de lectors de Vila-Matas publicà l’altre dia uns comentaris, o apunts, del mateix autor en relació a alguns aspectes de la seva obra. “El màxim a què podem arribar és a ser infinitament petits. Actualment allò infinitament petit s’està revelant molt més interessant que allò que és gran, o important. La tendència de l’home a fixar-se en les coses petites ha portat a grans coses”. I també citant Rimbaud: “Heu-me aquí, a la platja armoricana. Ja poden totes les ciutats il·luminar-se de nit. S’ha acabat la meva jornada; deixo Europa. L’aire marí em cremarà els pulmons; els climes remots em torraran la pell. Nedar, aixafar l’herba, fumar sobretot; i beure licors forts com si es tractés de metall fos -com feien aquests cars avantpassats a l’entorn de les fogueres”. I, encara, aquest magnífic “res no tranquil·litza tant com anar-se’n”. I, finalment, l’esment del poeta Philip Larkin: “De tant en tant sents de cinquena mà, / a manera d’epitafi: / Ho engegà tot a rodar / i se n’anà, i prou…” I penso que potser sí que en això darrer hi ha molt de veritat. Potser sí que sempre ens n’estem anant.
