El setembre d’aquest any hi haurà eleccions al parlament federal alemany i Àngela Merkel ja ha decidit tornar-se a presentar com a cap de llista del seu partit i aspirar a un quart període governamental. La incògnita, que interessa molt als alemanys, és si la seva política d’acolliment dels refugiats li pot fer perdre les eleccions. Però qui sigui el cap de govern a Alemanya no és una qüestió que només interessi als alemanys. El pes a Europa del país econòmicament més potent de la UE és massa gran per deixar indiferent a ningú. Pels catalans, però, pot ser d’un interès excepcional qui governi a Alemanya precisament en el moment que el full de ruta actual preveu per a la desconnexió definitiva amb Espanya (deixem de banda, aquí, l’incertesa de si les reaccions del govern espanyol poden obligar a accelerar els terminis previstos). Ja sé que encara falta molt temps fins llavors, però crec que cal començar a pensar sobre les conseqüències que tindran aquelles eleccions, almenys per nosaltres. Sobretot ara que la victòria de Trump als EUA dóna un gir imprevisible a la política mundial
Què ens convindria més als catalans? Sobre aquest punt hi haurà opinions molt diverses que cal respectar, motivades moltes per l’aversió que molts tenen a la cancellera alemanya perquè li donen la culpa de la política d’austeritat, enlloc de donar-la als mà-foradats que l’han fet necessària. La meva, però, és que la millor solució per nosaltres seria que Merkel pogués seguir quatre anys més al cap del govern alemany. No vull dir de cap manera que sense Merkel se’ns posi Europa d’esquena. Però amb ella, amb la seva fermesa de conviccions democràtiques i humanes i amb el seu pragmatisme polític tindríem, n’estic segur, una carta important a favor nostre.
Mirem-nos les dues possibilitats, que guanyi o que perdi les eleccions. Quines possibilitats d’èxit té? Certament la seva posició de no tancar les portes als fugitius (la més humana de tota la UE), li ha costat una part sensible de simpaties dels electors alemanys, per la por d’una islamització del país. I curiosament on més pors s’han creat ha estat a les regions on hi ha una xifra gairebé insignificant de refugiats. Merkel, però, ja fa mesos que ha rectificat el seu curs, entre altres coses amb el pacte amb Erdogan que li ha estat criticat i retret per molta gent sense que ningú hagi exposat una alternativa viable. Si els altres països europeus haguessin practicat un mínim de solidaritat amb Alemanya i haguessin acceptat portar una part proporcional del llast, Merkel no hauria hagut d’anar a trucar a la porta del dèspota turc, cosa que ha fet segurament tapant-se el nas. Si fins l’any que ve el problema dels refugiats no s’aguditza altra vegada (cosa que pot passar amb fugitius d’Àfrica) possiblement Merkel tindria moltes possibilitats de ser reelegida. Una constel·lació que es considera ben possible seria llavors una coalició dels democristians de Merkel amb els Verts i els liberals del FDP que segurament tornaran a aconseguir escons. Una incògnita és com pot variar la situació si el partit d’extrema dreta AfD (Alternativa per Alemanya) gràcies al recent atemptat a Berlin i altres que puguin venir capgirés els resultats electorals. No és impossible, però no massa probable.
Una altra alternativa, segons l’aritmètica electoral que es produeixi, seria un govern dels socialistes, aliats amb els Verds i l’Esquerra (els ex-comunistes). Aquesta solució, a part que representaria per a Alemanya un futur molt incert, no crec que ens convingués gens als catalans. Els socialistes alemanys estan molt més lligats per una forta simpatia històrica amb el PSOE, que no pas el CDU amb el PP. Ja s’ha vist el poc cas que fa Merkel de Rajoy en el panorama europeu i internacional. A més encara no és segur qui seria el nou canceller socialista. A l’actual president del SPD, Sigmar Gabriel, no se li donen gaires possibilitats de guanyar a Merkel en unes eleccions. Gabriel és un home que parla públicament amb un posat seriosíssim com si estigués exposant veritats incontestables. En realitat, però, no li costa de dir tac on abans ha dit tic, segons d’on li bufa el vent, cosa que a molta gent no li agrada gens. Es parla bastant de l’alcalde d’Hamburg Olaf Scholz com a possible candidat socialista a la cancelleria. però ni que Scholz tingui molt bona anomenada dins del partit, és molt insegur si podria parar els peus a Merkel. Un altre nom en joc és el del ex-president del Parlament Europeu, Martin Schulz, que ja anunciat el seu retorn a la política alemanya i que pot tenir segura la designació com a nou ministre d’Afers Estrangers, quan l’actual, Steinmeier, sigui elegit President Federal el febrer vinent. Podria tenir el suport del partit per aspirar des d’aquell lloc a la cancelleria federal, si Sigmar Gabriel li deixés llavors pas. Schulz està molt ben informat sobre Catalunya i potser ens posaria menys pedres al camí que altres. Però Merkel és molt Merkel i no serà fàcil de desbancar-la. Jo crec que té moltes possibilitats de seguir al seu lloc actual i crec també que aquesta seria la situació més desitjable pels catalans.
No vull dir amb això que Merkel s’apressés a reconèixer la nova república. però sí que una vegada ens hagués reconegut una mitja dotzena d’altres estats europeus (que tots podem imaginar-nos quins serien), veuria la porta oberta per afegir-s’hi i defensar així els interessos econòmics alemanys a Catalunya. Amb altres persones davant del govern alemany, la decisió potser acabaria sent la mateixa, però de bell antuvi no la veuria tan clara. Temps al temps. Abans que res, som nosaltres els que hem de posar els europeus en el dilema d’haver-se de decidir. Fem via.
