Pasqual és de Tavernes de la Valldigna però viu a València fa molts anys. Diu que quan va al seu poble el tracten com si fos de la ciutat i que quan és a la capital ocorre el contrari. Jo mai he experimentat el que ell explica tot i pertànyer a una localitat molt més menuda. Visc en trànsit entre el meu poble i la ciutat des de fa més de vint anys però, sens dubte, estic arrelada al lloc on vaig nàixer.

Ni per tot el te de la Xina podria renunciar a l’olor de la flor del taronger quan arriba la primavera, al cant dels ocells, al volteig de les campanes de l’església ni als espais naturals que m’envolten. Malauradament, gaudeixo de tot plegat molt menys del que a mi m’agradaria i no sabria viure sense el riu, sense els camps, sense les muntanyes ni sense la natura que forma part de la meua menuda historia vital.

En aquests dies he llegit amb preocupació un comunicat de la Plataforma Xúquer Viu en al·lusió al riu Verd i al seu naixement, els Ullals. Una vegada més amb aquesta denúncia dels ecologistes es reobri el debat sobre l’únic riu que mor i naix a la comarca de La Ribera Alta i que, segons els representants de l’esmentada organització, ha sofert una degradació “ràpida i profunda”. En tan sols catorze quilòmetres de longitud ha passat de ser un riu”d’aigües pures i cristal·lines en el seu naixement a ser un riu dels més contaminats d’Europa en el terme d’Alzira prop de la desembocadura”.

No oblidaré el dia que el pare em va dur a vore els Ullals. Tindria, aleshores, uns sis o set anys i la idea d’anar al naixement del riu era tota una experiència que no volia deixar dilatar en el temps perquè havia escoltat moltes històries d’aquell paratge lligades a la memòria dels meus avis i dels meus pares. Allà anaven a nadar i a pescar.

Aquell lloc que, en algun temps fou un paradís, havia perdut l’encant. L’aigua, en aquells dies clara, deixava entreveure diverses varietats de peixos nadant entremig de la flora del riu que quedava protegida per canyars a una i altra banda. Una barca menuda i destarotada era testimoni d’un passat més gloriós.

Aleshores jo no sabia que el riu Verd és el nexe d’unió entre dues zones d’alt valor ecològic: el LIC (Lloc d’Interès Comunitari) “Ullals del riu Verd”, amb espècies en perill d’extinció com el caragol endèmic, el samaruc i la falaguera aquàtica; i el LIC “Curs Mitjà i Baix del riu Xúquer”, ambdós inclosos en la Xarxa Natura 2000 i en el catàleg de zones humides de la Comunitat Valenciana, segons la Plataforma Xúquer Viu, qui a més reivindica que per aquests motius “constitueix un hàbitat singular i únic”.

Tanmateix, aquesta joia natural, segons la organització comarcal, es troba sota

amenaça per “la previsió d’extraccions de l’aqüífer que dona lloc a Els Ullals i al propi riu Verd a través dels pous de La Garrofera i l’Escala, prop de Tous, corresponents al Pla d’abastiment d’aigua potable a la Ribera. Aquest projecte preveu l’extracció d’ingents quantitats d’aigua de l’aqüífer, que arribarà segons el projecte als 30.000 m3 diaris en estiu, superant, els 10 Hm3 anuals”.