Eren temps de bonança. La feina era ben pagada i vivien al dia. No es privaven de res. A les festes menjaven al restaurant, de tant en tant un viatge, capricis en el vestir, una llar de lloguer que podien pagar abastament i un cotxe per anar al treball o una escapada algun cap de setmana.
Van sentir la il·lusió d’un pis propi. Molts amics l’havien comprat amb la hipoteca que el banc els concedí i pagaven regularment. Eren feliços de tenir una llar pròpia.
El pis era gran, lluminós, còmode. Havien fet números i amb les dues mesades els sobraven diners per no passar privacions. Van comprar mobles nous, decoració moderna i una terrassa on els nens jugaven.
Van passar uns anys feliços. Compraven detalls perquè el pis fos més acollidor, més íntim, adaptant-lo a la seva personalitat. Anaven retornant mes a mes el préstec amb hipoteca que el banc els hi havia concedit.
On treballava la Maria va començar a escassejar la feina i un mal dia van acomiadar-la. Van estrènyer el cinturó. Fora menjar al restaurant, viatges i comptant amb el temor que els Euros no arribessin a fi de mes.
Més tard la industria on treballava el Joan va fer fallida i també va quedar-se sense treball. Tant l’un com l’altre es llevaven d’hora per buscar feina. Totes les portes els eren tancades. A la seva edat era molt difícil trobar un lloc de treball en temps de crisi com els actuals.
Van vendre el cotxe i les coses de valor que tenien amb l’esperança que amb el temps podrien trobar una solució que no va arribar. Van intentar vendre el pis, però amb l’abundància d’habitatges lliures no els sortia un comprador que podés ajudar-los en les seves dificultats. Arribaven els venciments de la hipoteca que no podien pagar, arribaven factures que els venedors reclamaven i no podien atendre, el banc els retornava els rebuts de l’electricitat, de l’aigua, del telèfon, del gas i el Joan i la Maria es desesperaven.
Va arribar el dia dolorós de deixar el pis. Els pares del Joan i els de la Maria eren avis jubilats, però s’oferiren a acollir-los a les seves llars. Podien quedar-se quinze dies a casa dels uns i desprès a la dels altres. No els quedava cap més remei que acceptar. Era humiliant haver d’abusar de la generositat dels seus progenitors que havien treballat tota la vida per tenir una jubilació tranqui-la i ara veurien trencades per ajudar als fills.
El Joan i la Maria continuen buscant feina. A Internet, als anuncis dels diaris i a l’oficina d’ocupació però no tenen respostes positives. Desenganyats pensen marxar a Alemanya o Austràlia. Els dos tenen un bon currículum. Parles idiomes i cada un en la seva feina era valorat.
Pel que sento i veig hi han milers de famílies al país com la del Joan i la Maria i cada dia ni hauran més. Si no es troba una solució el nostre avenir és molt fosc.
