No em fa res reconèixer que fa temps que no compro premsa en paper. D’alguns diaris tinc subscripció digital i és això el que principalment consulto. Però, és clar, hi ha dies de la setmana que, si vull accedir a suplements que m’interessen i no hi estic subscrit, el que faig aleshores és anar als bars on sé que hi són i moltes vegades fins i tot me’ls enduc sencers a casa, i sense cap mania ni penediment. Ho he fet avui, per exemple. Ho he fet amb el Cultura/s de L.V. Sobretot perquè hi he trobat un article que parla del nostre director, Andreu Pujol, i no és pas per fer-li ni molt menys la pilota que ara, quarts de 6 de la tarda, me’n vull fer ressó aquí. Es tracta del seu llibre “Ministeri d’Incultura. Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional”, que ha publicat fa poc la casa editorial Acontravent. L’article que dic el signa Jordi Amat i hi reprodueix la definició de kitsch com a totes aquelles manifestacions culturals del nostre temps, de mal gust, que apel·len els instints més baixos, sense cap voluntat reflexiva, que tenen un consum massiu i són fabricades per satisfer aquest esmentat volum de consum. Perquè és ben clar que sí, és ben clar que els catalans no només consumim aquesta mena de “cultura” que apel·la els instints més baixos -premsa rosa, telefems, música màquina-, sinó que, a més, la produïm i en som artífexs prestigiosos. Recordem el cas de “Crónicas Marcianas”, per exemple, amb Sardà i Cárdenas i amb producció de Gestmusic, o els discos com els Max Mix, aquesta música tan despersonalitzadora que produïen discogràfiques locals i realitzaven dj’s catalans. O la revista “Lecturas”, feta a Barcelona i amb només 2 o 3 tristes pàgines dedicades a personatges de TV3. Tot això que reforçava i reforça un imaginari hispanocèntric i mai catalanocèntric. Polemistes baixos i grollers, persones que es despullen, reportatges d’individus anònims amb clars símptomes de deficiència mental. Tota aquesta escombraria. I Amat recorda, igualment, la pregunta que es fa el mateix Andreu Pujol: ¿Com és que tot això ens arriba, i ho veiem o ho llegim, si tenim en compte fins a quin punt ens discrimina tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista dels continguts? ¿Com és? Fins que, és clar, penses que sí, penses que segurament sí que ens fa falta un kitsch català i catalanocèntric. Un kitsch que, a banda de blindar-nos contra la simbòlica violència castellana (de la qual, per desgràcia, sembla que no siguem gaire conscients), fes que els més analfabets ens el puguem empassar gairebé sense assabentar-nos-en i fent, així, que la desconnexió mental en relació a l’espanyolitat pugui ser encara més efectiva. Pluja fina de nacionalisme banal. Oblidem tota quanta Belén Esteban i tot quant Moranco i companyia. Si al final resultés que no som capaços d’eradicar la ignorància i l’analfabetisme, fem, si més no, que la merda, i com més merda millor, sigui ben nostra. I confesso, per acabar, que aquest exemplar del Cultura/s me’l penso desar ben desat. Conté, també, un petit dossier sobre Lovecraft i l’horror que sempre ressorgeix. Llegeixo “Dins la Cripta”, per exemple, i contemplo la imatge de l’enterramorts mandrós que, com que el mort té una estatura superior a la llargada del taüt que li pertoca, el que fa, senzillament i com aquell qui res, és tallar i escurçar les cames del difunt.
