Tinc una companya que treballa en un centre d’ensenyament concertat; fa de professora d’ESO i batxillerat. En el seu centre s’ha destapat, no fa gaire, un cas de bullying entre companys de classe que podria incloure abusos sexuals. Estem parlant de nanos de catorze anys. Per respecte a la institució afectada, però sobretot als afectats i les seves famílies, no concretaré més ni entraré en més detalls. El bullying és un tema molt seriós que no afecta tan sols la comunitat educativa, sinó que explica molts del problemes de la societat actual.
Jo mateix, quan feia sisè o setè d’EGB, vaig patir un episodi d’aquestes característiques, tot i que fins molt recentment no se m’havia acudit conceptualitzar-lo com a bullying. Érem quatre companys que sempre sèiem junts a classe. Un dels quatre era el líder de les idees esbojarrades, el ‘fantasmilla’ de sempre que sap envoltar-se d’una claca de gent disposada a passar-ho bé mentre a ells no els toqui carregar-se el neulers. Jo era un nano força prudent, gens contestatari, amb una certa facilitat pels estudis inversament proporcional a la meva habilitat per establir relacions socials. Per això solia trobar-me més a gust en companyia de grups petits. A mesura que va anar avançant el curs, el ‘fantasmilla’, segurament encoratjat per la meva poca capacitat de fer front a situacions compromeses, va anar agafant el costum d’humiliar-me en públic. En els jocs que implicaven activitat física sempre procurava que jo quedés com el maldestre de la classe, amb comentaris irònics que provocaven la hilaritat de tot el grup, això quan no era ell personalment qui em provocava les caigudes i mirava que prengués mal. El paroxisme de la seva actuació de clown arribava després de les classes de gimnàstica. Solia arrossegar-me per tot el vestuari estirant pels calçotets, enmig les riallades dels companys, que s’ho passaven d’allò més bé. Molts dies em deixava penjant pels cordills de les bambes als penja-robes, sense que ningú m’ajudés a despenjar-me. No van trigar d’apuntar-s’hi els elements més bovins de la classe, aquells a qui una especial desproporció entre la seva còrpora i la seva massa encefàlica impulsen a apuntar-se a tots els enterraments. Finalment un dia em vagi enfrontar a l’assetjador, amb tan mala fortuna que en esquivar un cop seu vaig picar de cap amb un canto i em vaig fer un trau al cap. Em van haver de posar un parell de punts a la closca i els meus pares se’n van assabentar. El fantasma es va oblidar de mi i es va dedicar a fer la vida impossible a altres persones. A partir d’aquell moment vaig gaudir del privilegi de ser amic seu i no vaig viure altres situacions incòmodes. Ara jo era dels que reien.
Aquest va ser l’ambient privilegiat de la meva educació. Sempre hi havia alguns caps de turc que els tocava rebre, per ser massa brillants acadèmicament, per anar massa ben vestits o massa ben pentinats, perquè duien un ritme més lent de desenvolupament físic, per haver nascut en un o altre punt de la geografia o vés a saber per què. Existia una certa tensió que t’obligava a ser dels que reien si no volies ser dels que rebien. Això és el que hem trobat sempre normal, i tendim a culpabilitzar les víctimes de falta de caràcter.
En això, com en tot el que fa referència al món de l’ensenyament, els finlandesos ens duen un món d’avantatge. Davant el problema del bullying van idear un mètode anomenat Kiva, que els ha permès minimitzar el problema en un 90%. Es tracta d’unes unitats didàctiques que els alumnes van treballant al llarg de la seva etapa d’escolarització. No s’adrecen tan sols a les víctimes i als agressors, sinó que van dirigides a aconseguir que tot l’alumnat sigui capaç de reconèixer situacions de bullying, i que en comptes d’encoratjar-les amb les seves rialles, mostrin obertament la seva disconformitat perquè els assetjadors es vegin privats del reforç de la popularitat de les seves conductes. És prou curiós que aquest programa encara no hagi estat traduït ni al català ni al castellà, i que no s’apliqui ni a Catalunya ni a l’esta espanyol, malgrat les estadístiques positives que han assolit els sistemes educatius on s’ha aplicat.
D’altra banda, no voldria passar pas l’oportunitat de fer un paral·lelisme. Els sona alguna desgraciada part del món en què l’escena nacional estigui dominada per una colla de fantasmes que humilien uns quants caps de turc, amb la connivència de la resta del grup, als quals la situació els fa tronxar de riure, i que a sobre culpen les víctimes per suposats defectes de caràcter? I no sol passar que tan els fatxendes com els que els riuen les gràcies acaba resultant que són tan covards com qualsevol fill de veïna?
