Un aclariment per endavant: ni conec el nostre president, ni hi he tingut mai cap relació personal, a part d’un parell de cartes d’encoratjament que he gosat d’enviar-li quan els atacs que rep m’han fet pujar massa la pressió. Em va agradar molt que dos companys del MD (Marta Royo i Joan Barqué, el 12 i el 13 de juny) sortissin a defensar-lo obertament i avui voldria afegir-hi algunes consideracions que complementin el que ells van exposar tant bé.
Per què defensem el nostre president? No, perqué el creguem infal·lible. No perquè el creguem un superhome. Superhomes (vull dir els que es creuen ser-ho, com Erdogan i Aznar, p.e.) no m’inspiren gens de confiança. Amb ells s’acaba malament. Els que el defensem ho fem senzillament perquè creiem que és un home íntegre en tots els sentits, valent, amb un esperit de sacrifici pel nostre país que va més enllà de totes les ambicions personals i partidistes, i fins i tot més enllà del que potser la seva salut li permeti. I ara em direu: si tu mateix dius que no el coneixes, com t’arrisques a fer afirmacions gaire categòriques? Doncs, de la mateixa manera que emitim judicis sobre altres figures del nostre temps o de temps passats: per allò que han fet, per allò que han dit, i per allò que n’han opinat els que més podien conèixer-los. El primer criteri encara coixeja. Jutjar Mas pel que ha fet és prematur, perquè ho està fent i encara és a mig camí. Però hi han altres elements que són útils. Per exemple el llibre de Pilar Rahola, de la que ningú no pot pas creure que sigui una aduladora professional. O totes les entrevistes que li han fet els medis catalans (sobretot El Punt-Avui) on ha dit més d’una frase que retrata -potser més del que ell mateix es pensa- la seva manera de ser. O alguna cosa de les que han dit els seus col·laboradors més immediats. O l’evaluació d’allò que en diuen els seus adversaris polítics, en funció d’allò que opinem d’aquests. Dels atacs des de fora no ens en hem de meravellar. Si tan incapaç fos el nostre president no l’atacarien amb tanta mala bava. I els atacs des de dintre són sovint tant més forts com més medíocres són els que els fan.
Al llibre de Rahola, en Germá Godó diu d’en Mas: “És capaç de no dir-te la veritat. Però és incapaç de dir-te una mentida”. Això que sembla un contrasentit no ho és pas. Vol dir que si ho creu oportú en Mas no dirà tota la veritat, o potser no dirà res o no respondrá a una pregunta. Però que si ho fa podràs pujar-hi de peus que no et menteix. I el mateix Mas diu a Pilar Rahola: “Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo”. Ja tenim dues coordenades per començar a definir el president: complir la paraula donada i no mentir en cap cas. I aquest ha estat alguna vegada el seu punt feble: esperar dels altres el mateix capteniment i sortir-ne defraudat. Hi ha proves d’aquestes qualitats? Jo crec que sí. Des del primer moment en Mas no ha amagat cap de les dificultats del país i de la seva gestió i ha donat sempre la cara, dient les coses tal com són i sense amagar-se al darrera dels seus col·laboradors com fan sovint altres polítics que tots coneixem.
Una acusació que li fan molts ben sovint és la de ser, o haver estat, massa vagarós en les seves manifestacions (per què parlar de “dret a decidir” i no d’independència?). O de fer massa marrades (pacte fiscal, parlar de la llei de consultes amb Madrid que no en voldrà saber res, etc.) i no tirar al dret amb una declaració d’independència demà mateix. O de fugir d’estudi i esquivar el xoc amb Madrid, per tal de poder seguir al poder més temps. I és que és molt fàcil criticar l’actuació d’un altre quan hom mateix no té cap responsabilitat tan feixuga al damunt de les espatlles i no ha de mesurar cada pas i cada paraula per no relliscar i caure de nassos, amb les conseqüències que això tindria per més de set milions de persones. El camí cap a la independència no és un campionat de triple salt, sinó una mena de via crucis en la que hom no es pot saltar cap de les seves estacions, per molt que les ganes de posar-nos a córrer siguin gairebé irresistibles. I un dels motius és (com he dit més d’una vegada al MD) carregar-nos de raó davant de l’estranger per tal que ens prenguin seriosament i no ens mirin com un furóncol empipador que els fa picor a deshora. Contra els que molts encara semblen creure, un primer suport a l’estranger que després n’arrossegui d’altres, serà una de les claus principals de l’èxit. I com que en Mas i el seu equip en tenen plena consciéncia, saben que fins el dia “D” encara hauran de fer més d’un paperet que s’estalviarien de grat i hauran de seguir aguantant que, com ha escrit tan gràficament Mn. Ballarin, “els pollastrets de vuit rals els picotegin sense compassió ni respecte”. És com foradar un túnel: s’ha de fer més a poc a poc del que hom voldria i cal apuntalar cada metre aconseguit, perquè no s’ensorri tot al damunt nostre.
Això, però, ho ignoren els que, amb una lleugeresa que sempre em sorpren, l’acusen de voler donar llargues a tot el procés, d’evitar la topada amb Madrid per seguir a la seva cadira tan temps com pugui. En primer lloc, per tot el que hom pot saber del carácter d’en Mas si s’ha pres la feina de seguir-ho, les ànsies de poder, costi el que costi i caigui qui caigui, no hi encaixen en absolut. Cap polític que s’embriagui amb el poder no anuncia que el dia següent d’haver aconseguit la fita que ara persegueix es retirará del seu lloc (i fins i tot, potser de la política, cosa que molts catalans lamentaríem, però hauríem de respectar). En segon lloc, seria fins i tot comprensible que, en circumstàncies més normals, un polític volgués conservar el seu càrrec fos com fos. Però en les actuals, tan dures i sovint tan amargues, això seria d’un masoquisme incomprensible. Per què no acceptar el que sembla més evident? Que Artur Mas vol seguir el seu camí fins al final per pur esperit de servei al país, quan altres potser ja haurien dit. ja us ho fareu!
Hi ha especialment quatre frases d’ell que per mi retraten molt bé la intenció que guia tots els seus passos: “Jo no em platejo el dret a decidir per perdre” (23.04.2008); “No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria” (23.04.10): el mateix dia, diu: “Hem de tenir tothom el cap clar: sense perdre els somnis ni renunciar a res, hem d’evitar errors que desgraciadament hem comès al llarg de la nostra història. I que no ens han portat enlloc”. I darrerament, fa poques setmanes: “No serem tan babaus d’explicar-los-hi tot [als de Madrid]”
Seria bo que d’això en prenguessin nota tots els impacients que creuen que amb un sol gest tot estaria dat i beneït, i tots els que l’acusen de no aconseguir allò que ells, governant abans, ni tant sols van pensar que fos aconseguible.
Si, com molts esperem i confiem, vé el dia que tornem a manar a casa nostra sense interferències de ningú, llavors segur que sortiran a la llum molts fets, moltes converses i acords entre bastidors, que aclariran perquè el procés es va fer d’una determinada manera i no d’una altra. Llavors serà el moment d’opinar i de judicar cadascú qué en pensa. Fins llavors, però, cal anar molt en compte a no fer el joc a la claveguera calumniadora que fa tot el que pot per desmuntar les figures que creuen més “perilloses”.
Segur que no serà pas la darrera vegada que, igual que ho faran altres, creuré precís de tornar a sortir “amb llança i escut” (com diuen uns vells versos) a defensar el president. “Un home normal”, com diu Mn. Ballarin, amb defectes com tothom, però que lluita a pit obert per tots nosaltres, en unes circumstàncies d’entorn que hom no desitjaria ni al seu pitjor enemic.
