El fet de ser un personatge públic et col·loca en el punt de mira de molts que no tenen res a fer. És així. Si no fos d’aquesta manera i el temps d’aquestes persones estigués enfocat en millorar-se a si mateixes, portar els nens a l’escola, preparar dinars, treballar per a un món més digne o simplement amb la preocupació de poder arribar a final de mes, n’estic ben segura que no traurien temps d’allà on no en quedaria per dedicar-se a trepitjar els altres.
Fa uns dies, els mitjans de comunicació feien ressò de la notícia que “havien trobat morta” l’actriu Verònica Forqué a casa seva (tot bon estudiant de periodisme sap que “trobar mort a algú” funciona com a eufemisme de suïcidi). Aquest podria ser un altre tema a tocar: per què maquillem el suïcidi a la nostra societat quan suposa més del 14% de les morts, en altres paraules, deu persones se suïciden diàriament a Espanya, segons dades de l’INE? Però clar, aquesta ja és una altra qüestió.
El cas és que Forqué, de seixanta-sis anys, acabava de participar en el programa MasterChef Celebrity España, de TVE, on la seva trajectòria va ser molt polèmica i durament criticada per xarxes socials. Qualsevol podia veure que l’actriu no estava passant per un bon moment, i que les seves maneres de fer no eren res més que un patró idèntic de tota aquella persona que pateix ansietat i depressió.
Després d’un dels incidents del programa, al cap d’una setmana, l’actriu va decidir abandonar MasterChef explicant que necessitava parar perquè no podia més, dient que necessitava descansar, repetint diverses vegades aquestes paraules: no puc més, no puc més. Mi cuerpo y el universo me estaban diciendo: ‘necesitas parar’. Tot i la seva renúncia, l’assetjament a xarxes no va parar.
Quin ésser humà està capacitat i mentalment preparat per a rebre amenaces de mort cada dia? Quina persona està preparada perquè li diguin, vegada rere vegada, com no val per a res? Quina dona pot suportar tota la merda que la gent pot arribar a escopir per la boca? El cas de la Verònica Forqué s’ha fet famós perquè ella era una persona coneguda, però no és més que l’exemple del que viuen milers de persones en el seu dia a dia i, malauradament, no ho sabem perquè no són ningú dins del panorama social públic actual.
Cal que com a societat fem un gran exercici d’empatia. Jo, que tinc gairebé 15 mil seguidors a Tik Tok, a vegades rebo comentaris fets expressament amb mala bava, comentaris que poden arribar-me a afectar. M’ho tiro a l’esquena, perquè 15 mil seguidors són ben poca cosa, però no per això fan menys mal. És l’anonimat el fet que permet arribar a fer-los? A vegades no hi té absolutament res a veure, ja que la majoria de vegades aquestes vexacions són publicades amb nom i cognom.
És el fet de la immunitat. Aquests comentaris queden impunes el 98% de les vegades. Què hi guanyeu fent mal a propòsit a algú de qui no coneixeu de res, a algú que no sabeu per quina situació està passant? Us fa venir trempera el fet d’insultar, de menystenir i fer ciberassetjament a algú? O és que teniu una vida tan avorrida, simple i menyspreable que us divertiu matant a la gent a poc a poc? Perquè sí, això és el que esteu fent. Aquesta persona que tant criticaves, que tant insultaves… “És trobada morta a casa seva”. Aleshores tots som uns sants.
Au va, no se’ns n’oblidi donar 20 eurillus aquest diumenge a La Marató, que justament tracta la Salut Mental i ens sentirem millors persones si ho fem. Va, home, va.
