Em sembla que el soroll que ha provocat la proposta de Podemos i el PSOE per renovar part dels vocals del CGPJ respon més a una manifesta hipocresia política colectiva que a un autèntic interés en gaudir d’un poder judicial realment independent.
I és que el subconscient traiex i delata als que, des de la política, critiquen la mesura proposada perquè, diuen, comportaria una major politització de la justícia. No cal anar gaire enrera en el temps per recordar com s’ha anat pastelejant la composició del CGPJ entre alguns partits, tot i precisar d’una majoria de 3/5. Certament si el criteri és el de designar vocals primant afinitat política per sobre d’independència professional, el problema no és el quorum necessari sinó el del perfil dels candidats escollits. Ni que s’exigís unanimitat per la designació s’evitaria aquesta politització si resulta que els partits es reparteixen el pastís seguint majories i minories parlamentaries i proposant vocals que són tributaris de qui els ha avalat i es comporten com simples delegats d’aquells partits. Per això tampoc resol el problema un sistema semblant al de la designació de la mesa del Congrés, que algun diputat ha proposat.
En canvi, no presentaria cap problema una designació per majoria absoluta, sense preecisar els 3/5, si els candidats escollits fossin realment independents. Queda clar per tant que la polèmica ara plantejada amaga un problema de fons: que els partits polítics no volen renunciar a controlar el poder judicial. El debat sobre el quorum no és un debat fruit de la preucupació per la independència judicial sinó sobre la majoria necessària pel seu control.
És per això que la proposta de Podemos i PSOE, en la mesura que ajudi a desbloquejar la renovació del CGPJ, és un mal necessari i urgent. Mal que podria esdevenir una lliçó que faria callar les hipòcrites crítiques rebudes, si, cas de prosperar, el perfil dels designats amb la nova majoria responguessin a perfils realment professionals i políticament independents.
El bloqueig actual es deu a que els partits proposen candidats a qui atribueixen (acertadament o no) biax polític. Si tots ells proposessin candidats percebuts per tothom més per la seva professionalitat i objectivitat que pel seu biaix, el quorum d’elecció deixaria de ser un problema. La perversió del sistema està en que, al ser designats per la seva suposada tendència política, aquest factor actua com a incentivador precisament del biaix perquè els mèrits per ser candidat no són els propiament professionals sinó els d’afinitat política. I aquests mèrits per afinitat política el pitjor és que es poden acabar traslladant en el si de la promoción en la carrera judicial mitjançant sentències políticament rellevants, com per exemple la d’inhabilitació del president Torra sense anar més lluny. Només una dinàmica de nomenaments de vocals del CGPJ, sigui quin sigui el quorum, que primi el perfil independent dels candidats trencaria aquesta perversitat.
Finalment, una provocadora prova del cotó: si realment es vol independència judicial, que es deixi que aquests 12 vocals siguin escollits directament i democràticament pels membres de la carrera judicial. En definitiva, es tracta d’escollir el màxim òrgan de govern dels jutges. Vull pensar que la immensa majoria d’ells i elles, que fan la seva feina de forma silenciosa, honesta i constant, objectiva i independent, no tenen res a veure amb alguns membres encimbellats a les màximes instàncies judicials per complir el trist paper de botxins de la justícia, com hem vist a la sentència del procés. Si es rebutja aquest sistema, com fan tots els partits, que no se’ns vengui com una defensa de la independència judicial el que esdevé a la pràctica una discusió sobre el nombre de cartes marcades que toquen a cada partit.
Apunt final: sobta també que la preocupació de la Comisssió Europea sobre la politització de la justícia vingui més per aquest intent necessari de renovació del CGPJ que per la politització que hi ha darrere l’empresonament dels presos polítics i la sentència, entre altres, del procés.
