Cal sempre el recordatori, per si hi ha algú que encara ho dubti, que estem en guerra. Que ens la tenen declarada i que els fem nosa i que no ens poden veure ni en pintura i que per això mateix tantes i tantes humiliacions i menyspreus. Vam tenir eleccions amb presoners polítics, part del govern a l’exili i candidats que no pogueren prendre part a la corresponent campanya. L’intent, ara, i la pretensió determinada de carregar-se la tele, TV3, i la ràdio, CatRàdio. Recollida de signatures arreu d’Espanya contra la immersió lingüística i a favor de l’ensenyament obligatori en castellà -el castellà no és cap llengua catalana, recordem-ho.
Amenaces i amenaces fins i tot després d’haver perdut les eleccions tal com les han perdudes. Dictat, també, de la data de constitució del Parlament i de la Mesa corresponent (17 de gener). Un dictat fet des de fora, com sempre. Mira que els arriba a agradar el verb dictar! Els surt ben bé de l’ànima.
No sé, per tant, si hi ha algú que encara ho dubta, que estem en guerra. I no pas d’ara, per cert. Tant i tant de temps que hi estem. I ho deixo aquí per ara, ho deixo amb les paraules de l’enyorat Joan Solà (ACS) per sempre vigent. Ell, segur. Les paraules dites, tant de bo que no. Aquí no hi ha pau lingüística. Impossible. De moment, si més no. Perquè el que ens toca és catalanitzar. És això el que fa més falta. I tornar a fer que Catalunya sigui catalana.
Hi ha d’altra banda la notícia que Borsalino podria molt ben ser que desaparegués. Que fes fallida. Barrets de cine, de cine del més bo. Bogart amb aquell seu Borsalino al cap i la conversa final amb Ingrid Bergman, a Casablanca, ¿i el nostre amor no té cap importància? Sempre ens quedarà París. Bosalino, Alexandria, el Piemont. Imatges de J.P.Belmondo i Alain Delon, de Fred Astaire i sir Winston Churchill, de Pancho Villa i Ernest Hemingway, de Fellini i de Chaplin, d’Orson Welles i del Sant Pare Joan XXIII, I, encara, de Jep Gambardella (Toni Servillo) a La Grande Bellezza. Borsalino, molt més que un barret, pèl de conill al feltre.
Pobres de nosaltres. Sí, nosaltres, que no vol dir sinó jo més vosaltres. Voldria recordar-ho.
