Els qui tinguérem la fortuna de ser instruïts, humanament i acadèmica, per benedictins durant uns anys de la nostra infantesa –incloc en aquest col·lectiu fins i tot a Stifter- no hem pogut esdevenir, de grans, uns taurons, ni tan sols uns triomfadors en el sentit mundà del mot. Les estadístiques, inexistents suposo, palesarien l’anterior afirmació la causa de la qual, llargament intuïda, vaig trobar llegint un llibre de Xavier Rubert de Ventós: Dios, entre otros inconvenientes (Anagrama – 2000), un recull d’articles en els que l’autor s’ocupa del transcendent, de les immanències clericalistes connectades, si més no per a ell, i de molts altres inconvenients. Comentarem únicament el segon: Creer como extravagancia, que és on probablement es troba la resposta a l’anterior evidència. Es pot estar més o menys d’acord amb les afirmacions i paradoxes del filòsof, la lectura del qual, tanmateix, no deixa ningú indiferent, potser perquè l’al·lèrgia que li produeixen els llocs comuns, tan fàcils, i els sospitosos i temibles excessos d’unanimitat, tal com ell mateix els anomena, li impedeixen combregar –i fer-nos combregar- amb rodes de molí, la qual cosa li hem d’agrair sincerament, baldament ell hagi contribuït com el qui més a la instauració de no pocs d’aquests llocs comuns. Ho sabem avui, deu anys després d’escrit el llibre, quan les importacions nord-americanes per ell suggerides s’estan acabant de consolidar, corregides i augmentades, i ja és plausible fer-ne un primer diagnòstic. Si Espanya torna a ser diferent de la resta d’Europa –ara no per defecte, sinó per excés- i si Catalunya està al capdavant d’aquest fet diferencial ho devem, sens dubte, a personatges com Rubert de Ventós.
I bé, l’argumentació és molt senzilla: el cristianisme, tan corrosiu i dissolvent, descompongué l’Imperi Romà a través de la imposició del monoteisme, el que li permeté esdevenir la religió oficial de l’Estat. El filòsof s’estén un parell o tres de pàgines en el que nosaltres despatxarem amb una sola paraula: cristiandat; heus aquí la sopa d’all. Però Rubert, que és sagaç i intuïtiu com una guilla, argumenta que encara cal atribuir al cristianisme una altra conseqüència més original que podríem designar com l’embafament de ciutadania. Afirma Rubert que el cristià no és d’aquest món, està en ell, el que li permet tenir una actitud irònica i distanciada respecte de tots els poders i jerarquies. Al cristià, en efecte, sense estar de tornada de res, li rellisquen els sistemes polítics i filosòfics de tota mena i, si no li rellisquen, se’n riu, sobretot dels més seriosos i definitius, pel que tenen d’idolatria. Aquest distanciament, comptat i debatut, el separa igualment dels dos ídols del nostre temps: el Mercat i l’Estat. Val a dir que el diagnòstic, com tan sovint passa amb Rubert de Ventós, és precís i brillant.
Exponents d’aquesta actitud irònica i distanciada respecte de tots els poders i jerarquies en la que vàrem ser, per fortuna, instruïts són, pel filòsof: Llimona, Ballarín, monsenyor Romero, Harvey Cox –es deixa Raimon Panikkar, no sé per què- i fins i tot els heterodoxos britànics Auden i Chesterton -es deixa Graham Greene, tampoc no sé per què. A propòsit del darrer deixin-me dir-los que un dia li preguntaren per què era catòlic, i ell respongué, més o menys: perquè és la religió que més bé explica la meva capacitat de fer el mal. Potser aquesta sigui una de les causes de l’actitud irònica i distanciada davant les immanències: perquè totes elles, sense excepció, acaben, a la curta o a la llarga, sotmetent l’home en comptes d’alliberar-lo; aquest és el seu fat. Aquest és el nostre fat.
A casa dels meus pares sempre es practicà l’esport de criticar el govern. Quan era infant els avis convocaven els seus set fills i llurs néts corresponents, gairebé amb l’única finalitat de criticar-lo. Després vingueren els anys benedictins, durant els quals la crítica del govern fou l’oxigen vital, en un moment de màxima asfíxia. Més tard arribà Pujol, i la critica al govern continuà, naturalment.
Avui, per primera vegada, la crítica al govern ja no és possible, perquè governen els bons. Els bons, finalment, han conquerit totes les esferes de poder. Avui, quan ja és inútil i fins i tot incorrecte parlar de corrupció -no se sap ben bé del tot si perquè ja no n’hi ha o perquè no n’hi havia hagut mai tanta- què hi fan, encara, els cristians en aquest món? Amb quin dret ens poden venir a aigualir la festa amb la seva actitud irònica i distanciada respecte de tots els poders i jerarquies? I doncs, què caldrà fer amb ells? perquè alguna cosa haurem de fer per neutralitzar la seva actitud dissolvent i corrosiva.
Que ningú no s’equivoqui, la missió del Crist no fou delimitar els camps dels bons i dels dolents; aquests ja es trobaven perfectament delimitats des de Moisès. La seva principal missió, en el terreny de la immanència, fou desemmascarar els hipòcrites, els llops vestits d’ovella, els sepulcres emblanquinats, els taurons, diríem avui. La batalla, com no podia ser d’una altra manera, la guanyaren aquests, no el Crist. Avui la hipocresia ha arribat a uns extrems tan alambinats que produeix vertigen. Per això els cristians continuen, ara més que mai, amb la seva actitud irònica i distanciada respecte de tots els poders i jerarquies.
Rubert de Ventós, després de recordar-nos que el projecte de constitució de Locke admetia la igualtat de drets dels ciutadans de totes les confessions, excepte dels ateus, afirma que, en rigor, Locke hauria hagut d’excloure, en comptes dels ateus, a molts cristians. Pobre Locke, la feinada que hauria tingut, a l’Anglaterra del XVII, per seleccionar d’entre tots, aquests molts cristians als quals es refereix el filòsof. Però no es preocupin, que Rubert de Ventós compensa l’anterior indefinició amb la següent alternativa: o bé retornem a la situació d’abans del cristianisme, o bé portem el cristianisme a la seva extrema i extravagant culminació, a través de la relativització de l’absolutisme de la polis. És d’agrair l’interès que mostra pel futur del cristianisme, així com la seva honestedat intel·lectual a l’hora de formular, com a alternatives, dues hipòtesis la primera de les quals violenta, fins i tot, les lleis de la física quàntica. Però que es tranquil·litzi el filòsof, que la segona opció ja la sabrà canalitzar el cristianisme tot sol, que per pitjors situacions ha passat, quan hagi de desemmascarar el maniqueisme que ens engavanya, per més que l’absolutisme de la polis fulmini sense pietat els seus crítics a través de la llei del silenci. El desemmascarament dels taurons ha esdevingut, de nou, una empresa tan imperiosa com profilàctica, abans que aquests no tornin a reeixir en convertir la nostra fortuna, la de tots els humans, en un nou infortuni.
