“Les tecnologies no han de dictar els objectius educatius”, ha declarat recentment Howard Gardner, el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples. No deixa de ser una obvietat, però en temps de tanta confusió no està de més sustentar les obvietats amb arguments d’autoritat, ni que sigui la d’un autor d’una teoria tan discutible com popular en el sector educatiu.
Fixats els termes fonamentals de la qüestió -la tecnologia és sempre un instrument o un mitjà i s’ha de posar al servei d’objectius clars i formulats més enllà de la pròpia tecnologia-, el que pretenc és defensar la importància de la relació entre la tecnologia i l’educació. Una relació en la qual s’ha d’aprofundir sense por i que pot ser tant promíscua com es vulgui.
Certament, no són mitjans neutres (no n’hi cap que ho sigui), com ja ens va ensenyar el precursor de les modernes teories de la comunicació, Marshall McLuhan, en establir que “el mitjà és el missatge”.
Hi ha raons poderoses per encoratjar aquesta relació entre tecnologia –o mitjans tecnològics- i educació, i molt especialment si parlem de tecnologies de la informació i de la comunicació, o ja directament de tecnologies de l’aprenentatge i del coneixement. La primera és que hi ha tecnologies, plataformes i formats de continguts que poden ajudar en els processos d’ensenyament-aprenentatge. Aquí el criteri és clar i comencem a disposar de recerques que ens ajuden a discernir: cal aprofitar tot allò que millori l’aprenentatge en les diverses dimensions.
Hi ha una segona raó potser encara més poderosa. La tecnologia està transformant el nostre entorn quotidià a una velocitat mai vista en la història de la humanitat. Alguns parlen ja de l’”i-person” com a evolució de l’”homo sapiens”. Sense arribar a aquests extrems, ja ningú dubta que necessitem competències digitals per viure –per sobreviure, fins i tot- en aquest entorn. I això en una dinàmica de creixement geomètric o exponencial.
La imatge dels “nadius digitals”, segons la qual els nens que neixen avui ja se socialitzen en un entorn digital -a diferencia dels adults, que som “immigrants digitals” perquè acabem d’arribar a aquest mon-, té molt curta volada. Els “nadius digitals” troben naturals molts elements epidèrmics de la realitat digital (les pantalles, els mecanismes tàctils…), però no demostren autèntiques competències digitals sense un procés d’aprenentatge tan complex com el que experimentem els adults, per bé que potser més ràpid.
Hi ha encara una altra raó per reforçar i amplificar-ne les dues anteriorment apuntades. Un país com Catalunya, si vol oferir possibilitats laborals més enllà de fer de cambrer o de crupier a les zones turístiques, ha d’apostar per l’economia del coneixement, molt lligada també -encara que no de manera exclusiva- a les tecnologies.
El repte és enorme, però tenim bones notícies, com ara la constitució d’Edutech, un clúster d’empreses de tecnologia (fabricants, distribuïdors, consultors…) aplicada a l’educació.
També és bona noticia la vitalitat que l’escola catalana està mostrant en aquest àmbit. Ho exemplifico amb una referència que m’és propera. L’Escola Cristina de Catalunya celebra el proper dia 15 de maig la 12a Jornada de Tecnologia Educativa (12 anys ja és un recorregut significatiu!). En aquesta jornada, s’hi presentaran més de 40 bones pràctiques educatives amb l’ús de les tecnologies i, en paral·lel, hi haurà una mostra –la firaTIC- amb 27 empreses que hi presentaran continguts educatius digitals o eines tecnològiques aplicables a l’educació. Un bon nombre d’aquestes empreses formen part d’Edutech.
Estem en el bon camí i hi cal seguir avançant sense por.
