Si tot allò de negatiu que s’ha viscut, durant un temps, fou, en gran part, una mena d’herència o conseqüència d’aquelles “revoltes incontrolades” dels anys seixanta i setanta, ara, la gent -no tota, per descomptat- es queixa potser una mica de vici. Per això afirmàvem que mai no estigué més ben dit allò que qui “vents sembra, tempestats recull”. En aquelles dues dècades es va sembrar molt -i tal vegada amb molta ingenuïtat- sense triar les llavors més bones i fructíferes; hi havia -encara que sembli estrany- un gran “optimisme” i molts desigs d’un futur millor. Què és el no es va fer ben fet? Només cal buscar en les hemeroteques, en les biblioteques, i ho trobarem tot escrit per entendre el que no es va fer potser correctament.
Però tampoc no podem oblidar que la humanitat també ha progressat adequadament en molts altres terrenys, perquè, de fet, se sembraren al mateix temps bones llavors de les quals se’n ha parlat més aviat poc: amor a la veritat i autenticitat, a una més clara justícia social i a un repartiment més just de la riquesa, a una llibertat més responsable, a un treball ben fet; la meravellosa passió per a la investigació científica en molts camps… i tantes coses més. Les noves generacions ara en recullen o en recolliran els fruits. Potser no nosaltres, que ja pertanyem a una “generació perduda”m per dir-ho d’alguna manera. Per això mateix, els temps futurs són força esperançadors.
Per exemple, si en comptes de programar una política de natalitat -que conduiria a l’envelliment de la població, amb el perill afegit de la desaparició de les pròpies identitats socials, nacionals i religioses, o de la nostra, tal vegada, precària civilització o cultura- ens comprometem a viure una nova etapa on tenir fills estigui ben vist, on es mantinguin els ajuts pera cada nou nascut i on l’ “orgull” patriota vagi pel davant d’altres interessos purament materials: llavors ha de créixer l’optimisme i desapareixerà l’esmentada “queixa rondinaire”. “Qui sembra bona llavor, aplegarà bones collites”: es tracta de sembrar, doncs justícia per recollir pau social; construir ponts entre la modernitat, la raó i les creences religioses; sembrar qualitat educativa per “obtenir” ciutadans responsables; donar clara doctrina social per poder viure una amorosa convivència; posar uns ferms fonaments per potenciar uns models de vida que mantinguin una clara, elevada i intrínseca rectitud; rearmar els ciutadans amb el bon ús dels mitjans de comunicació; legislar des de la justa raó amb la mirada clarament posada en el Bé Comú per tal que tots -persones i corporacions- puguem arribar a la plenitud i maduresa professional, familiar i social…I es podrà parlar de progrés.
Podria al·ludir a allò que Pau de Tars escriu als de Gal·làcia: “L’home recull allò que ha sembrat. Qui sembra interessos terrenals recollirà el que la terra pot donar: coses que es marceixen. Qui sembra en el camp espiritual recollirà allò que dóna l’esperit”. I afegeix: “No ens desanimem mai de fer el bé: si no defallim, quan arribi el temps recollirem allò que hem sembrat”. Veurem què ens depara el futur ! Però hem de ser optimistes perquè també la història ens ensenya que molts béns reneixen i perduren per damunt de civilitzacions, imperis, revolucions, filosofies, i maneres de viure. No sempre recordem les coses bones, i, per tant, aquestes queixes o laments són estèrils. El que hem de fer és sembrar bones llavors, i mirar més enllà i més amunt com deia Joan Maragall, a principis del segle passat, en el seu poema “Excelsior”. Ara ens venen molts joves i generacions noves que porten idees i forces renovades, amb molts bons ideals. Hi ha una joventut que encara ha de prendre les regnes del nostre futur. Potser ens podem preguntar legítimament si ja està del tot ben preparada ? De totes maneres, se’ls hi ha de donar confiança.
Escrivia una escriptora nostrada: “Nosaltres i els nostres pares i els pares dels nostres pares i els nostres fills i els fills dels nostres fills, en aquesta cadena en què la humilitat de l’individu com a tal és indispensable per entendre quelcom, tots hem respectat coses i n’hem trencat d’altres”. I ella citava un paràgraf d’una novel·la -de “Middlemarch” de l’escriptora anglesa G. Eliot- on es fa una fina reflexió sobre la joventut: “Si la joventut és l’estació de l’esperança, sovint ho és tan sols en el sentit que els grans de casa han posat les esperances en nosaltres; perquè cap edat no està tan disposada com la joventut a pensar que les seves emocions, comiats i decisions són les últimes de la seva espècie. Qualsevol crisi sembla definitiva, simplement perquè és nova”. Per tant, no hem d’apuntar-nos entre els eterns “rondinaires, sinó buscar solucions, formar millor el jovent, passar les nostres experiències als qui ens segueixen en aquesta llarga cadena de la història de la humanitat.
En una resposta a l’ “etern lament” dels rondinaires, Agustí d’Hipona sentencià que els cristians “som el temps”, i per això hem de conformar els nostres temps segons Crist, estimant l’època que ens ha tocat viure. D’aquestes paraules en podem treure moltíssima audàcia: “Visquem bé, deia el sant, i seran bons els temps, perquè ‘nos sumus tempora’ , ‘nosaltres som els temps’ “. Visquem bé, legislem millor, siguem més justos i solidaris, estimem més els altres, defensem la veritat, actuem lliurement, sabent quin pes de responsabilitat hem d’assumir.
Tot això val des d’una perspectiva personalista-cristiana i també -per què no ?- des de qualsevol altra actitud que comporti una dosi de bona voluntat i de bon quefer. I, al final, “qui sembra bones llavors recollirà bons fruits”.
