Jordi Pujol i Soley ha estat un dels polítics més destacats de la Catalunya del segle XX –i començaments del XXI-, en primer lloc, perquè ha governat la nostra principal institució durant vint-i-tres anys i, en segon lloc i sense voler restar-li cap mèrit, perquè bona part del segle passat va escolar-se entre dues dictadures que no van permetre cap mena de normalitat democràtica i, per tant, la figura del polític no existia.
Segons Pujol, una part de responsabilitat en la seva voluntat de treballar al servei de Catalunya la té el nostre massís, el del Montseny. Diverses vegades ha explicat que la seva consciència de ‘fer país’ va néixer a l’entorn de l’any 1940 quan, ascendint al Tagamanent amb el seu oncle Narcís Pujol i un amic d’aquest, es va trobar un paisatge desolador. Així ho explicà al llibre ‘Construir Catalunya’ (Pòrtic, 1979): “I m’explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l’església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies […]. A aquells dos homes que m’acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l’església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i destrucció que el Tagamanent els produïa que per altra banda ells devien dur dintre seu”. Sigui certa aquesta determinació infantil –Pujol tenia aleshores deu o onze anys- o es faci un ús deliberat de determinisme per a dotar-se d’èpica personal, aquesta història situa el Montseny al mapa vital de Jordi Pujol.
Anys després, el juny del 2006, Pujol tornaria a enfilar el Tagamanent amb motiu de la campanya per l’Estatut, ara acompanyat d’unes 150 persones. Es volia fer una metàfora amb aquell nen que veié la Catalunya destruïda de la postguerra relacionant-ho amb la construcció de país que, segons la seva manera de veure, representava el nou Estatut aleshores sotmès a referèndum.
Ja ha passat molt temps des d’aquell 1940. Aleshores les masies es mostraven “amb els porticons arrencats i les ventalles esbotzades; esberlada l’era; enfonsat el sostre de les corts; i un aire de trist abandonament dominant-ho tot”. Ara hi tenim el Parc Etnològic de Tagamanent format per la Casa Museu l’Agustí, on hi descobrirem les formes de vida ancestrals del Montseny, i la Masia Restaurant el Bellver, on s’hi poden tastar les delícies del terreny. Tot plegat va ser restaurat per la Diputació de Barcelona a finals dels anys noranta. L’església de Santa Maria de Tagamanent havia estat restaurada abans, l’any 1986.
Article publicat a L’Actualitat del Baix Montseny
