El que passa actualment a Catalunya segurament no és fácil de comprendre per un normal demòcrata europeu, i tampoc és fàcil d’explicar-ho en poques paraules. Malgrat aixó, vull intentar-ho.
Després de les darreres eleccions al Parlament català, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) es va trobar de cop en un paper decisori. O donava els seus vots per un govern dels socialistes catalans (PSC), o originava una repetició de les eleccions a l’octubre. A les eleccions passades ERC havia perdut molts vots i aconseguit menys escons que mai. La por d’enfonsar-se encara més (però no solament això) va portar els dirigents del partit a donar els seus vota al candidat socialista. Un altre motiu era la por de molts funcionaris del partit de perdre els seus molt ben pagats llocs de treball a l’administració pública. Això va ser solucionat amb un pacte amb el PSC que, a part d’assegurar aquells llocs de treball, inclou també una sèrie de millores per Catalunya, però això només és una fulla de pàmpol per als dirigents d’ERC, perquè el PSC català no té ni el poder ni les atribucions per realitzar aquestes millores, sinó que tot depèn del govern de Madrid, i allà ja han deixat ben clar que de tot plegat res de res. Amb aquesta barreja de ceguesa política i d’interessos materials ERC, aquest històric partit, s’ha suïcidat.. En això tots els comentaristes independents hi estan d’acord.
Tot no seria tan greu si el PSC socialista no hagués canviat completament. Ara és un bastió de l’ultranacionalisme espanyol, i tant el cap de govern com els membres d’aquest són furibunds ultranacionalistes. Diuen que volen “normalitzar“ i “reconciliar“ el país. Però darrera d’aquestes boniques paraules, s’hi amaga l’objectiu d’allargar i fins i tot empitjorar la situació a Catalunya, anul·lant moltes consecucions dels darrers quaranta anys, en els camps de la llengua, ensenyament, policia autònoma i moltes altres coses. Igualment, l’espoli del país per part dels manaires del centre (20.000 milions any rera any) ha de seguir com fins ara.
Però això una gran part del poble no vol acceptar-ho i moltes entitats civils ja han anunciat protestes massives, cada vegada que aquest govern prengui decisions que es considerin nocives pel país.
L’onze de setembre és la diada nacional de Catalunya. Aquest dia hi haurà manifestacions massives a cinc ciutats catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa. A cada ciutat la protesta tindrà com a tema un aspecte diferent dels desavantatges del domini espanyol sobre Catalunya.
I això només serà el començament. La majoria dels catalans vol demostrar al món que el pais no està “normalitzat“ sinó que, ans al contrari, es troba en temps de tempesta. I que no vol renunciar a l’objectiu més important: poder fer ús del seu dret d’autodeterminació.
