“Deixa-m’ho fer a mi”, va dir el Marc. “Puc fer-ho sola!”, va respondre la Laura enfadada. El Marc, molest, insistia que només pretenia ajudar, però com més s’explicava el Marc, més s’empipava la Laura. I així va començar un diàleg de besugos on tots dos estaven tan convençuts que la seva postura era la veritable, que van invertir tot l’esforç del món en convèncer a l’altre/a.
“Ens enfadem per ximpleries” explicava la Laura. “L’última discussió va ser per penjar un quadre a la paret, però sempre ens passa el mateix”. En realitat, no s’enfaden per ximpleries. La Laura, inconscientment, hauria volgut que el Marc li valorés l’esforç, però la seva insistència a explicar-li que només pretenia ajudar, feia que la Laura interpretés que era un prepotent. Per l’altre costat, la Laura repetia que no li feia falta la seva ajuda, i el Marc va decidir que era una orgullosa.
El quadro era el de menys, no era una ximpleria, senzillament, van agafar el camí més fàcil, atribuir el problema a la manera de ser de l’altre/a. Ni el Marc la menyspreava, ni la Laura era una desconsiderada.
Situacions com aquestes, són típiques d’algunes parelles. No són persones conflictives. Tot al contrari, acostumen a ser persones intel·ligents, que no tenen problemes en les relacions personals i que saben anar bé per la vida; senzillament, només volen veure les coses des d’un punt de vista.
En realitat, no és un problema de parella, però afecta la convivència. Encara més, ni tan sols és un problema sinó que és una situació de la qual només podem veure els efectes emocionals negatius que ha causat.
És fàcil donar consells sobre com s’ha de parlar i d’escoltar (trobareu quantitat de llibres i articles per tot arreu!) tots diran que hem de ser considerats, dir les coses ben dites i sense ofendre i que hem d’escoltar, però, en realitat, serveixen de ben poc en les relacions com la de la Laura i el Marc.
El Marc és d’aquelles persones molt hàbils a l’hora de resoldre problemes. Veu la vida en termes de, problema-solució. Quin era el problema? Penjar un quadro? “Doncs, si jo t’ajudo, anirem més de pressa” i així amb totes les coses. La Laura no té cap problema d’autoestima, ni necessita que constantment l’alabin; al contrari, és una persona competent i ho sap, però, en determinats moments, el pragmatisme del Marc la desespera.
Si preguntem a la Laura o al Marc si s’han escoltat mútuament, probablement, ens diran que sí, un sí al qual afegiran un però. “Si jo l’escolto, però…” i després del però tornaran a defensar els seus arguments cada vegada amb més contundència.
