Parlar de política és parlar de comunicació. Si estem d’acord podem continuar, i estem d’acord. I, parlar de comunicar la política és parlar, avui en dia, de xarxes socials. Aquestes han esdevingut una ferramenta principal en permetre l’emissió de missatges directes.
“Per les xarxes socials comuniquem i amb els mitjans de comunicació contextualitzem i interpretem” em va dir un professor meu de comunicació institucional farà cosa d’any i mig; i cada episodi en política – de qualsevol arena- li dóna més realitat encara a aquesta frase.
Twitter, xarxa social per excel·lència dins de l’activisme polític, ha esdevingut un mitjà de comunicació quotidià que permet mantenir una contínua comunicació entre esfera política, mitjans de comunicació (periodistes) i ciutadans. Són, precisament, aquests actors els que perfilen la forma en què es comunica actualment la política.
La comunicació política tradicional era unidireccional: el polític parlava, el ciutadà escoltava. Ara, amb les xarxes socials, el ciutadà parla, amb una comunicació bidireccional i, moltes voltes multidireccional que permet l’existència de feedbacks constants entre tots els agents inclosos en aquest procés comunicatiu.
Ara, això ha permés que, des de les xarxes socials, es condicione la formació de l’agenda –o de les agendes-. Però, més enllà d’això, Twitter – i li hem de retre comptes a Obama en 2008- es posiciona com una de les principals ferramentes de comunicació online en campanyes electorals.
La seua potencialitat s’explica per la simplicitat i rapidesa del seu ús, la velocitat i immediatesa per difondre a temps real, per la generació de comunitat, en incrementar l’impacte i funcionar com a termòmetre social – encara no li fan bé la competència a les enquestes, tranquil·litat-. Si bé, això pot jugar a la contra del que comunica si no sap adaptar el que vol comunicar a un missatge reduït. “Tinc 280 caràcters i no dubtaré en usar-los” sembla que és el que pensen molts dels nostres polítics quan posen els dits al teclat per escriure una piulada.
I, per això, des de molts partits polítics el que primer es posa sobre la taula és formar als seus membres en comunicació 2.0. I, tots, comencen a saber, doncs que una campanya electoral a través de Twitter – i en general de les xarxes socials- té tres eixos: els mitjans propis, que es componen dels comptes oficials dels partits i candidats; els mitjans comprats, que es defineixen per la propaganda nativa i la difusió d’aquesta als mitjans de masses i, per últim, els mitjans guanyats, que serien tots aquells comptes personals d’usuaris convençuts amb eixa opció política. Així doncs, una bona estratègia de campanya en xarxes socials no s’ha de reduir a controlar els mitjans propis ni comprats, si no enfocar-se en els mitjans guanyats.
Els mitjans guanyats són els que formaran la base per enfortir les afinitats i conviccions, al cap i a la fi, l’estratègia comunicativa online per captar votants no dóna els seus fruits actualment, com si ho dóna en retroalimentar el debat entre mitjans guanyats i enfortir els llaços d’unió.
No ens sorprén aleshores que vora un 85% dels diputats al Congrés i un 80% dels diputats autonòmics tinguen un compte de Twitter.
La batalla s’està lliurant a les xarxes socials: els indecisos, els activistes, els mitjans guanyats i per guanyar, els que pateixen la “malaltia” de la volatilitat del vot i… la gent jove, amb alt índex de desafecció, apatia i abstencionisme, es troben a Twitter.
Recordeu aquella frase de “quién se mueve no sale en la foto”, doncs això. Si no comuniques digitalment, ara ja si, estàs perdut. Però mira a veure com comuniques, a quin públic t’estàs dirigit, què vols transmetre, què estan fent els teus rivals i enemics polítics, etcètera. I tot això és digne de ser analitzat des de la comunicació política.
