Tornar a començar
Encara em queda un poc de camí per arribar als 60, però comparteixo el contingut de l’article “Degradació”que ahir publicà Salvador Sostres. El contingut i sobretot la forma. Sense forma no hi ha contingut i la meva generació i els que són una mica més grans que jo hi hagué un moment que perdérem les formes. Quan em demanen per les meves creences, dic que vaig néixer en una família catòlica i que ara me’n sento orgullós. Per la fe, però també pels valors i per la contribució d’aquests valors a la construcció de la societat que més progrés i civilització ha aportat a la història de la humanitat. Els valors del cristianisme. L’Occident culte i civilitzat. A 16 o 17 anys, aquella Universitat em féu caure primer en el comunisme i després en el relativisme. Vaig obtenir uns títols universitaris d’un valor que avui considero, en general, més aviat escàs. Vaig casar-me durant el període militar perquè al cap de sis mesos havia de néixer el meu primer fill, que ara és un noi fantàstic i que sempre em fa costat. Va néixer, després, un altre fill, que fou noia i avui fa de psicòloga. Cap dels dos no foren batejats i avui, ells ho saben, me’n penedeixo. I al cap de poc va venir el primer divorci. El relativisme que després tant car he pagat. Intermedi de luxúria manresà que acabà com el rosari de l’aurora i obtenció d’una plaça de professor que encara dura per bé que amb un rang un poc superior. Aparegué a continuació la qui em semblà la dona de la meva vida i es produí així el segon matrimoni i un tercer fill, que fou també noia, i que fou batejada i féu també la Primera Comunió, però perquè la mare així ho volgué. Noia fantàstica, que ara acaba Polítiques tot i que no sé ben bé de què li servirà, ja ho veurem. Jo ensenyava el català i la seva literatura tan bé com podia, però predicava sempre els suposats valors de l’esquerra, primer PSUC i després ERC. Tota fe i tota creença religiosa abandonada. Els valors de la família relativitzats. Parlava contra la família i no sabia el que em feia perquè no sabia el que desfeia, tal com diu Chesterton l’obra del qual començava a conèixer. 21 anys d’aquest segon matrimoni. Vaig ser-ne naturalment foragitat i després del penós desert vingué un període de diverses noies cap de les quals no durava més enllà del mig any. Em cansava de tot i de tothom i viatjava cada cop més, pertot arreu, fent de guia. Ara fa 4 anys que tot ha canviat. Ja no viatjo i continuo fent classes. I és curiós perquè qui contribuí, en gran part, a salvar-me foren persones 20 anys més joves que jo, persones que avui ronden els 35-37 anys. Un vespre vaig conèixer, anant amb la meva filla petita al Tirsa, Salvador Sostres i tots els seus amics, Vila, Graupera, Capdevila, i encara de molt més joves, tan joves com la meva filla, Ferran, Maria, Anna, Àstrid. La conversa de totes aquestes persones, la seva esperança i els seus afanys, acabaren de canviar-me i acabaren de tancar el cercle. Es produí el retrobament amb els pares, que encara vivien tots dos, l’agraïment, i es produí el retorn a la seva fe i als seus valors. I així fins ara. És per això que comparteixo absolutament l’article “Degradació”, però és també per això que vull donar a entendre que sempre hi som a temps, que mai no és massa tard per tornar a començar i viure aquesta estona de cel que encara ens queda.
