El noucentisme, si per algun tret es caracteritza, és per la serenor i l’absència de pathos, per la fluïdesa i la tranquil·litat. També per l’herència de la tradició defensada pel Pantarca Eugeni d’Ors amb el concepte de la “Santa Continuïtat”. Dilluns passat el president Artur Mas era entrevistat a la Sala Torres García del Palau de la Generalitat i quest fet pot ser anecdòtic. O no. Sigui com sigui, fóra bo que entenguéssim aquelles pintures murals com a metàfora del nostre passat, de la història que s’està forjant i de la que encara hem de veure escrita.
Diu el tòpic que el 12 de setembre del 1714 la gent va començar a refer la seva vida, que els comerços van tornar a obrir les portes i milers de catalans van tornar als seus llocs amb la parsimònia i l’abnegació de les formigues. La continuïtat, la serenor, Torres García. “La Catalunya eterna”. No hi ha moment per laments. L’11 de setembre del 2012 centenars de milers de catalans vam prendre els carrers de Barcelona. El que s’hi demanava era profundament transcendent: reivindicàvem un tall que havia de crear un abans i un després en la nostra història col·lectiva i, tot i així, ho fèiem sense cap convulsió, com s’absenta qualsevol sacseig del paisatge de tarongers i oliveres. I possiblement, l’endemà d’haver cisellat definitivament el nostre esdevenir, prosseguirem sense cap trasbals, com si res hagués passat, malgrat haver conquerit la llibertat i la dignitat, que no és pas poca cosa.
La Sala Torres García vol dir tot això però, alhora, ens deixa anar una advertència: les nostres limitacions les marquem nosaltres mateixos. Enric Prat de la Riba, seny ordenador de Catalunya, esperança d’una generació, va encarregar al pintor l’elaboració d’aquestes pintures murals per al Saló de Sant Jordi l’any 1913. Va ser Puig i Cadafalch qui les va aturar. Josep Maria Milà, Comte del Montseny –per a més inri del meu país petit- les va substituir. Som totalment responsables del nostre destí, tant per bé com per mal. És de nosaltres, doncs, de qui depèn aquest bé o aquest mal.
Malgrat les maltempsades les pintures són allà, testimonis d’un passat que anhelava un futur millor i que, per això, transformava el seu present. Les pintures, símbols ressorgits d’una herència, que en un moment inigualable embolcallen les paraules d’un president de la Generalitat, d’un president de la continuïtat. No les prenguem com una disposició de pigments sobre el mur, visió minúscula i insensible. Prenguem-les com a metàfora i com a lliçó.
