El professor Carles Viver, en un article publicat a La Vanguardia del dia 10 de novembre de 2012, abans de les darreres eleccions catalanes, concloïa: “. l’autonomia de la Generalitat és més una autonomia administrativa, de mera gestió de polítiques alienes, que una autonomia veritablement política. I el procés recentralitzador que vivim els darrers anys no fa més que agreujar aquest problema. En qualsevol cas, es una qüestió que hauria de tenir-se molt present a l’hora de debatre o no que Catalunya tingui un Estat propi”. A banda de l’actual crisi econòmica, les dificultats pressupostàries i de finançament de la Generalitat, hi ha un problema estructural que és la qualitat de l’autonomia política, la constant tensió amb l’Estat central per a reivindicar àmbits competencials-estatutaris propis, la subordinació de Catalunya a un Estat espanyol que no tan sols no reconeix el fet diferencial sinó que l’aigualeix al màxim. La desafecció és política, simbòlica, i també econòmica, en la mesura que una part important del poble de Catalunya considera que l’Estat espanyol no tracta bé Catalunya.
La mateixa apel·lació al fet nacional català és negada i discutida sistemàticament. Des dels cercles de la política madrilenyista ( i també en els seus sectors empresarials i eclesiàstics, per exemple) es nega que Catalunya sigui una nació. Es una percepció de que són “els altres “ els que ens defineixen a “nosaltres”. Sovint el llenguatge polític empra expressions com “nacional” per a contraposar-ho a “nacionalista”, una perversió excloent, antidemocràtica, prepotent. I encara em sembla més aberrant l’expressió “nacionalisme perifèric”! On treuen la legitimitat constitucional per a considerar determinades opcions substancialment de segona categoria?
La incapacitat per comprendre altres realitats a banda de la pròpia, altres cosmovisions, és un problema latent de l’Estat espanyol i de les seves elits, fins al punt que la comprensió del pluralisme és inexistent. Un pluralisme que és molt més profund que el “regionalismo bien entendido”. En això coincideixen dreta i esquerra, i els mitjans de comunicació madrilenys autoproclamats nacionals. Darrerament, l’obsessió contra Catalunya és diària. La voluntat deliberada d’ofendre, també. No és admissible, al meu parer, pretendre identificar Madrid amb Espanya, o definir Espanya només des de Madrid. Es inconstitucional. Les difamacions mediàtiques com les produïdes pel Diari “El Mundo” pocs dies abans de les eleccions del 25-N de 2012, curtcircuitaren il·legítimament el procés electoral, sense que ningú institucionalment hagi assumít cap responsabilitat. Pura immundícia.
La guerra bruta en contra del procés sobiranista a Catalunya és molt mediàtica, i fins i tot utilitza recursos com ara la impugnació governamental, davant el Tribunal Constitucional de la declaració del Parlament de Catalunya sobre la sobirania i el dret de decidir del poble de Catalunya, després de menysprear-la. La podem observar també a les pressions al fiscal en cap de catalunya fins a obligar-lo a presentar la dimissió, l’aparició sobtada d’escàndols com les escoltes il·legals per l’empresa Método 3, abonar sospites de corrupció sobre alguns líders polítics catalans sense gaire proves, la incompareixença per informes i documents no signats que imputen delictes a polítics catalans, etc. La campanya, ben orquestrada pot haver fet entrar en funcionament fins i tot el Centre Nacional de Intel·ligència i alguns grups policials especialitzats.
El xoc de trens està servit, i la lectura restrictiva (i restreta) de la Constitució també. L’activisme governamental respon als interessos foscos, castissos, dineraris, del madrilenyisme polític. El cas de la dimissió forçada del fiscal en cap de Catalunya és simptomàtic. Se li obre per part del Fiscal General de l’Estat (nomenat pel Govern central) un expedient per la seva remoció, que l’obliga a dimitir. El motiu, una entrevista en la que afirma que veu legítim aspirar a una consulta sobre el dret a decidir, això sí buscant sempre una base legal, i que si Madrid no dona respostes caldrà buscar-les a una llei catalana de consultes, aprovada d’acord amb l’estatut d’autonomia. S’atreveix a dir una obvietat: que tot es una qüestió de voluntat política. Precisament el que no hi ha.
