Dissabte vam constatar el que els últims dies es veia a venir. Ada Colau es va convertir en alcaldessa gràcies al pacte amb el PSC de Jaume Collboni i els 3 vots favorables de Manuel Valls.
Ada Colau va acceptar ser alcaldessa amb uns vots que ella mateixa, en una entrevista de campanya, va negar, amb contundència, que mai acceptaria.
El que vam veure dissabte va ser la traïció a la ciutat de Barcelona, la traïció a la majoria de votants de la ciutat, de fet, la traïció a la mateixa ciutat.
Ada Colau va vendre Barcelona a les grans elits, als poderosos, a les classes altes, al fons voltor Blackstone i als qui més tenen.
Dissabte la plaça Sant Jaume era un clam contra aquesta venda, contra aquest pacte antinatura, contra una operació d’estat totalment orquestrada.
No es podia permetre que fos alcalde un independentista com Ernest Maragall. Encara menys ell, odiat pels socialistes amb la seva marxa i l’home que, juntament amb ERC, ha demostrat que Barcelona vol ser sobirana, republicana, social, feminista i demòcrata.
ERC va guanyar les eleccions i es va oferir a Ada Colau, juntament amb JxCat, de fer un govern republicà i sobirà estable. Colau no va voler. També se li va oferir fer un govern dual, inclús compartir competències i mandat. Ada Colau tampoc el va voler.
Colau volia ser alcaldessa costés el que costés i si havia de vendre la seva ànima al diable (com ha acabat fent) ho faria.
Divendres es va “consultar” les bases de BCN en Comú. Poso “consultar” entre cometes perquè no va votar ni el 40% de les bases dels comuns. De fet, tothom sap que aquell quasi 40% eren les bases d’ICV, partit que és ara mateix el que porta la batuta a can comuns.
El fet és que Ada Colau hauria acceptat qualsevol pacte mentre ella fos alcaldessa, sense remordiments. Ha acceptat els vots d’un racista, que va tenir la barra de dir-li a la cara a Joaquim Forn que a l’Estat espanyol no hi ha presos polítics.
Com deia en un tuit la Mireia Boya, “que Manuel Valls digui que no hi ha presos polítics ni exiliats a la cara de Joaquim Forn no hauria de deixar dormir a Ada Colau en 4 anys”.
Barcelona ha estat traïda de mala manera, venuda als qui tenen més i arravatada del poble, arravatada a la majoria de la població que va decidir que volia una ciutat progressista i republicana.
Molts votants que van donar confiança a Ada Colau se senten totalment traïts i enganyats. Se’n fan creus de com ha pogut vendre’s així una persona que feia gala de la lluita conta les elits.
Per sort, entremig d’aquesta vergonya, vam veure dues llums d’esperança.
La primera per part de Quim Forn, seré i valent com mai, va recordar que Barcelona no es pot vendre d’aquesta manera i que seguirà treballant i lluitant, sigui on sigui, per una ciutat i una gent que veu aquest pacte com una monstruositat.
La segona nota positiva la vam trobar amb Ernest Maragall, ferm i convençut d’haver fet bé la feina per tenir una alcaldia robada de mala manera per Colau. Va donar un avís a navegants: que els comuns no els busquin, que no els trobaran, no després de vendre’s al diable.
Els comuns i Ada Colau s’han convertit en còmplices dels carcellers, de la repressió, de les grans multinacionals, dels mitjans de comunicació manipulats per l’estat.
Ada Colau és, ara mateix, el millor instrument per parar el procés, el millor instrument que té l’estat espanyol i el rei per combatre el separatisme.
Tocarà seguir treballant per una ciutat republicana, igualitària, social i feminista, sí, des de l’oposició, amb el cap ben alt de representar el que volen la majoria dels veïns i veïnes de Barcelona.
I amb la consciència ben tranquil·la que nosaltres mai haguéssim traït així la ciutat, ni per una ni per cinquanta cadires.
Aquesta acció de la vergonya li passarà factura a Ada Colau, Barcelona li recordarà cada dia el mal que ha fet a la ciutat, això que ho tingui sempre present. Tot torna.
