Quan, en el meu anterior article a El Matí Digital, us explicava que nosaltres intentàvem fer xarxes culturals com aranyes que tiren fils buscant la seva ànima, em vaig deixar d’escriure com havia sortit aquest nom que defineix un dels grups d’escriptura i lectura que és la MOLSA. Va ser, també, fent una votació d’acròstics que el decidírem per les seves lletres:

M de motivació i de màgia
O d’oportú i d’obsequi
L de llibertat i de lectura
S de somni i de sensibilitat
A d’argumentació i d’abreviar.

Intuïtivament el triàrem per la similitud d’allò que fa la molsa en un bosc: amarar-se d’humitat i anar-la desprenent amb tendresa a cada planta. Una altra manera d’explicar-ho podria ser la imatge que ens aporta el poemari “El rastre blau de les formigues”, on el nostre amic i poeta Ponç Pons ens diu que la lectura és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l’avenç de la barbàrie líquida. Escrivint, podem optar pel compromís de buscar un món millor, més just, sense cridar ni haver d’aixecar la mà per demanar la paraula. És des d’aquest silenci pregon que, dia rere dia, la Meritxell Albadalejo, del grup Molsa, ens fa arribar els seus escrits que clamen pel Paradís perdut:

Ploro amb llàgrimes de brau,
la impotència de la mirada davant l’absurd del dolor infligit,
per les pobres ànimes buides assedegades de plaer banal,
que l’utilitzen de distracció efímera per allunyar-se de l’egoista mesquinesa.
I mudes, en subratllen l’acte d’injustícia,
sotmesa al sord escarni de les mofes,
per esdevenir-ne, impassibles éssers enlluernats en la pròpia ceguera de l’abús.
I fer-me’n culpable, pel simple fet d’existir,
de ser com soc,
del necessitar la bellesa de pensar i,
de no deixar-me endur per la vacuïtat.
Però reconec, malgrat tot,
que si soc responsable d’alguna cosa,
és de no doblegar-me,
ni vendre’m la intransferible identitat.
Tanmateix, abans de la previsible estocada final,
només us demano un últim desig:
que en el meu darrer alè,
em permeteu alçar la mirada,
per veure, més enllà dels vostres caps, un cel ple d’esperança.
I no us penseu,
ni per un moment,
que de curses de braus, us he parlat.

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorRessenya del llibre ‘Les nostres riqueses’, de Kaouther Adimi
Article següentTraïció a Barcelona