Fa molts anys, quan anava a la facultat, em va caure a les mans un mapa de la península sobre la construcció del diminutiu. A l’oest hi havia el portuguès i el gallec, amb el seu –inho/-iño. Una mica més a l’est, la terminació –ín que utilitzen els meus pares (un pueblín) i de la qual em reia quan era més jove i irrespectuós. Més cap al sud, a la Salamanca on vaig estudiar un any (en aquella “¡reluciente maravilla!”, com la va titllar Unamuno), el seu –ino característic (pueblino). Més cap al nord, un –uco que no m’és gens estrany, atès que tinc família càntabra (puebluco). De totes maneres, les terminacions més escampades arreu eren –ito i –illo.
A l’est del mapa, als Països Catalans, només hi havia una terminació que s’ho menjava tot: -et. Però això era abans. En el lapao que ara es parla, les terminacions vàlides són aquesta i totes les del castellà, ja que amb el català no s’ha de ser un talibà i cal salpebrar-lo amb incorreccions ara i adés. Més que res, per donar-li ‘vidilla’.
Bé això a tomb perquè he començat a sentir amb estupor i a tot drap la paraula ‘trapillo’. ‘Curs de trapillo’. ‘Bolso de trapillo’. I és cert que la terminació –illo ha donat alguna paraula en català. No gaires, però: armadillo, codillo, jonquillo, rebosillo i tresillo. També n’hi ha en femení, és clar. Una consulta ràpida en un llibre anomenat diccionari, o a l’Optimot, mostra que el trapillo es diu ‘drapet’. Efectivament, un mot acabat en l’única terminació de diminutiu que els mapes com el que he esmentat donen com a pròpia.
Una altra terminació de diminutiu del neocatalà és –ete. Com fan els aragonesos. I així se sent dir “Et picaré el culete” i expressions per l’estil. Diria, però, que l’ús d’aquesta terminació és més residual i que els que la fan servir saben del cert que usen un mot castellà.
Sí que em sembla més greu l’extensió en l’ús de la terminació –ito, que es produeix sobretot en l’àmbit del llenguatge infantil. En part és deguda a marques comercials (aspito, gusanito), però irradia cap a productes per a la canalla (ganchito, manguito) i cap a paraules per adreçar-s’hi (‘fes-me un besito’ o, encara pitjor, ‘dóna’m un besito’).
Sóc del parer que una part de la recuperació de la vitalitat del català és deguda a la semblança amb el castellà, cosa que facilita l’adquisició de la primera als que no la tenien com a llengua familiar. A vegades fins al punt de fer-la llengua d’identificació: és el que es coneix com a “capacitat d’atracció”. Però si entre tots ens dediquem a esborrar les especificitats del català, arribarà el punt que no pagarà la pena aprendre’n. Per què fer-ho, si es diferencia del castellà tan ‘poquito’?
