Només han passat sis mesos des de les últimes eleccions generals però han canviat moltes coses. Si bé el 28 d’abril les eleccions “anaven” de frenar la irrupció de l’extrema dreta de Vox al Congrés dels Diputats, en aquesta ocasió el tema central de la campanya és Catalunya.
La sentència del Procés es va fer pública el 14 d’octubre i la resposta a aquests 99 anys i mig de presó per a 9 demòcrates no ha deixat indiferent a ningú. Barricades de foc als carrers, 4 ulls buidats per l’impacte de pilotes de goma o projectils de FOAM, desenes de detinguts en circumstàncies pròpies de règims totalitaris i un president en funcions que no agafa el telèfon, són només alguns dels fets destacats de les darreres setmanes.
Davant d’això, sembla evident que l’estratègia del PSOE passa per mostrar que el president en funcions Pedro Sánchez és capaç de gestionar la crisi catalana com un home d’Estat al millor estil de la dreta, per així recollir els vots que Ciutadans està deixant a la deriva amb el seu enfonsament. Però malgrat tots els esforços dels spin doctors del partit, les enquestes no mostren un ascens dels socialistes, més aviat el contrari.
En canvi Vox s’està disparant i, de fet, és molt probable que superi els 50 escons. Segons l’últim CIS el seu electorat és el més fidel de tots i Santiago Abascal és, de lluny, el líder més ben valorat pels seus. El partit d’ultradreta recull com ningú els fruits de la catalanofòbia que la pràctica majoria de partits -a excepció d’Unidas Podemos- i mitjans de comunicació d’àmbit estatal estan sembrant.
L’exageració de la violència, les acusacions de terrorisme, la criminalització de la protesta i la justificació de la repressió estan obrint una autopista de 5 carrils per facilitar que el perillós missatge de Vox cali i mobilitzi a favor seu a milions de votants. L’extrema dreta, ara amb un discurs marcadament Lepenista, és més perillosa que mai, però sembla ser que fan més por uns chavals fent barricades que la possibilitat de que Abascal toqui poder.
Pel que fa als partits independentistes, existeix una dinàmica electoral històrica que fa que un sector considerable de votants catalans canviï el seu vot entre les eleccions generals i les autonòmiques, fent que els partits nacionalistes -ara independentistes- incrementin el seu suport en les eleccions al Parlament i cedeixin part dels seus vots a partits d’àmbit estatal en les eleccions generals.
Aquesta dinàmica s’havia mantingut pràcticament intacta fins a les passades eleccions al Congrés dels Diputats del 28 d’abril, on ERC va aconseguir retenir, i fins i tot incrementar, el seu suport respecte a les eleccions al Parlament del 2017. Els republicans van aconseguir canviar el marc mental dels seus votants, del vot útil anti-Vox que el PSOE havia imposat amb gran encert i eficàcia, al vot útil pels presos polítics. L’execució va ser perfecta, des de l’eslògan “va de llibertat”, fins al color groc present a tots els seus materials audiovisuals, passant per la potència del candidat Oriol Junqueras, a la presó durant la campanya electoral.
Junts per Catalunya, en canvi, no va aconseguir substituir el marc mental del PSOE amb la seva estratègia d’apel·lar a la força de la gent, i va obtenir la meitat dels vots que a les eleccions autonòmiques del 2017. Els d’en Jordi Sànchez van perdre 447 mil vots mentre que el PSC en van guanyar 356 mil. Una dada molt semblant a la dels indecisos que, segons l’enquesta preelectoral del GESOP, tenen els socialistes catalans per al 10 de novembre: 365 mil.
El Front Republicà, que es presentava per primera vegada a unes eleccions generals amb l’Albano Dante Fachín com a cap de llista i amb un missatge clarament rupturista, va aconseguir 113 mil vots. Un resultat digne, tot i no obtenir representació parlamentària, tenint en compte la dificultat per un partit petit de competir amb el marc del vot útil anti-Vox i amb partits independentistes amb presos polítics a les llistes.
Però com dèiem, aquestes eleccions són diferents. Aquest 10N el marc Catalunya ve de sèrie i els partits independentistes no han de fer cap esforç per dur el tema central de la campanya al seu terreny, la qual cosa fa pronosticar uns bons resultats per l’independentisme.
Ajudarà, a més, que la CUP es presentin per primera vegada a unes eleccions generals amb l’esperit més “ingovernable” que mai. Davant el descontentament d’alguns votants independentistes amb el paper d’ERC i Junts per Catalunya a Madrid, l’opció liderada per la Mireia Vehí està en condicions de mobilitzar a molts votants que, sense la CUP, molt probablement se situarien en l’abstenció.
Per tot plegat, és possible que els resultats d’aquest diumenge a Catalunya s’assemblin molt als d’unes eleccions autonòmiques. Qui sap, potser aquest 10N la suma d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP rondarà els 2 milions de vots i la majoria absoluta dels escons catalans. Ho sabrem ben aviat.
