Aquest any he tornat a passar unes vacances breus en un apartament del Prat de Vilanova, a uns 100 metres de Cubelles. És el cinquè o sisè any consecutiu que ho faig. Abans de ser pare, quan anava fort d’armilla, havia anat a Nova York, a Noruega, a Los Angeles i rodalies, a Londres, a París, a Itàlia… Ara m’he de conformar que hi vagi algú i que m’ho expliqui. Encara que sigui per persona interposada, sempre és enriquidor aprendre aspectes de cultures diferents.
Doncs bé: el cas és que aquest estiu uns cunyats i nebots han anat a Sardenya i han passat per l’Alguer. Entre el munt de fotos que hi han fet n’hi ha una d’un cartell de menús en italià, català i anglès. Una altra és una carta de menús amb una estelada que anuncia la versió catalana del text. Una tercera és una foto d’un port on una estelada oneja al costat de la bandera sarda. A partir d’aquí m’han vingut tres idees al cap que vull compartir amb el lector.
El primer que ens ensenya l’Alguer és que a Espanya, fora dels Països Catalans, no hi ha pissarres o cartes de menús en català perquè, de moment, ens consideren espanyols a tots els efectes. Dit d’una altra manera: el gran problema perquè no ens atenguin en català fora de Catalunya és seguir pertanyent a un estat que nega la seva pròpia pluralitat lingüística. Hi ha un mapa força interessant de quines són les segones primeres llengües amb més parlants als diferents estats europeus. Quina és la segona a l’Estat espanyol? L’anglès? L’àrab? No: el català. Malgrat això, dintre de l’estat, però fora dels Països Catalans, és molt més fàcil trobar retolació en anglès i en francès que no pas en català. Seria tan agosarat demanar que les cartes dels restaurants o les crides als clients a les pissarres de fora dels establiments estiguessin també en català? Mentre siguem espanyols, però, això no passarà, perquè la bilingüització (primer pas per a la substitució lingüística) dels catalanoparlants és completa i hom considera que no cal tenir-hi cap gest de simpatia ni acceptar una realitat lingüística diferent. Si m’equivoco, que algú m’enviï, si us plau, menús de Segòvia o Cadis en català. En resum, que és més fàcil trobar un menú en català a Itàlia que a Espanya, on és la segona llengua (millor o pitjor, el parlen 11 milions de persones i més de 5 el tenen com a llengua habitual).
Un altre ensenyament de l’Alguer té a veure amb les bondats del bilingüisme passiu. El bilingüisme passiu és una estratègia contra la minorització lingüística que consisteix que cada interlocutor es mantingui en la llengua de cadascú quan la intercomunicació està assegurada. Si hi ha un diàleg entre dues persones, un catalanoparlant habitual i un castellanoparlant habitual, poden passar tres coses: convergència lingüística en català, convergència en castellà o que cadascú parli la seva llengua. En el primer cas, l’ús del català augmenta (100%) respecte del nombre inicial de parlants; en el segon, desapareix (0%); en el tercer, es manté (50%). Un cas exemplar, per haver-se donat en un mitjà de comunicació de masses com és TV3, el van protagonitzar el periodista de TV3 Jordi Grau i Zlatan Ibrahimovic. El primer parlava en català i el segon responia en italià. En un restaurant de l’Alguer, un establiment en el qual la versió de la carta en català s’indicava amb una estelada, una dona no catalanoparlant va convidar la meva família que hi parlessin en català. Els va dir que l’entenia, encara que no el sabia parlar. S’imagina el lector aquesta escena esdevenint-se a Logronyo o Zamora?
El tercer i últim ensenyament de la visita dels meus familiars a l’Alguer té a veure precisament amb les banderes. A Catalunya tenim ben present l’hostilitat d’alguns cap a una bandera de lluita, l’estelada, fins i tot a casa nostra. En són bons exemples les pintades reiterades al mural de Cardedeu o el robatori d’una bandera amb els quatre pals i l’estrella per part d’uns guàrdies civils de servei a Vilobí d’Onyar. I a l’Alguer? Doncs a l’Alguer pot onejar on sigui perquè no molesta. I aquí rau el principal problema del català i tot allò que és català a Espanya: que molesta, que ofèn. El català ofèn a Màlaga i si Multiópticas col·loca un anunci al carrer Larios de la ciutat andalusa, demana perdó per haver ofès. Si estigués en rus, la gent diria que no l’entén. En canvi, si és en català, directament molesta. Imagini el lector les mostres d’afecte que rebria una estelada penjada en un balcó de Guadalajara o de Múrcia.
Així que cal donar la raó a tots aquells que diuen que el nacionalisme es guareix viatjant. Sobretot si és viatjant fora d’Espanya.
