El 22 de maig de 1906 va ser un dia d’eufòria a Barcelona. Un dia mític en la història política de Catalunya. Al Passeig de Sant Joan, per davant de la tribuna aixecada prop del Palau de Justícia van desfilar més milers de catalans per retre homenatge als diputats que havien votat contra la Llei de Jurisdiccions. Era el moment àlgid de la Solidaritat Catalana, que tot just iniciava la seva esperançadora singladura cap al triomf electoral esclatant. Se’n va dir la “manifestació monstre” o la “manifestació de l’homenatge” i es va parlar de dues centes mil persones vingudes de tot Catalunya: corporacions senceres encapçalades pels batlles, cercles polítics regionalistes, republicans i carlins de totes les comarques, cors, entitats, ciutadans anònims… Participants com Francesc Cambó o Amadeu Hurtado, recorden el gran espectacle d’una ciutat que portava a terme el seu gran primer acte de masses. Un acte de masses d’afirmació d’un catalanisme que, a pesar de les dificultats, maldava per fer renéixer un país que encara patia una derrota ja llunyana.
I és que Catalunya, amb la derrota de 1714 i la promulgació del decret de Nova Planta dos anys després, va quedar absolutament anorreada de la història. Políticament, un antic regne amb corts, institucions i drets propis va quedar arrasat. Culturalment, un país que havia brillat en les arts, les lletres i el coneixement, va quedar esbandit (Només restà una Universitat, a la fidel ciutat de Cervera, fins el seu trasllat a Barcelona, cent vint-i-cinc anys després). Socialment, una nació dinàmica i emprenedora va quedar extenuada. Catalunya va quedar fora de la història durant tot el segle XVIII fins als inicis del segle XIX.
Però a pesar d’estar ben a prop de desaparèixer, de quedar com un punt i a part de la història, com antic i incert país perdut, molt a poc a poc, molt lentament es va produir una reacció. Encara va trigar anys a arribar a l’impuls comercial, la vivacitat econòmica i l’exportació. Amb penes i treballs, a empentes i rodolons, Catalunya va poder accedir a la revolució industrial sense cap tipus de poder polític, dret o privilegi. Més aviat al contrari, amb un estat poderós en contra. La represa cultural arribaria més de cent anys després de la derrota, amb un poema que va permetre redescobrir el català com a llengua literària (Capmany l’havia qualificat de llengua morta per la república de les lletres, pocs anys abans). S’iniciava la Renaixença, que catalanitzaria cultura i gust popular, com una mena d’esclat a Catalunya entrava el romanticisme europeu. Un esclat, però, encara molt vinculat a les dinàmiques polítiques espanyoles: Conservadorisme, liberalisme, federalisme, republicanisme, carlisme… El segle XIX finia sense una articulació política clara del catalanisme que tot just començava a proposar un programa polític clar, fracassades experiències com la Primera República. Només el conflicte tributari que va portar al Tancament de Caixes, juntament amb l’anterior reclamació proteccionista, és pot considerar un èxit d’aquest final de segle.
Va ser, justament dos cents anys després de la desfeta de Barcelona, que Catalunya va poder bastir la seva primera experiència institucional després de l’abolició de les Corts, el Consell de Cent i la Diputació del General. Una Mancomunitat de Catalunya amb atribucions només executives i administratives, però amb un programa modernitzador i de reconstrucció del que encara en som hereus. Just el mateix any 1914, amb la Mancomunitat acabada d’estrenar i la Gran Guerra a Europa, es trasllat el Monument a Rafael Casanova, del Passeig de Sant Joan – allà on es va celebrar la manifestació de la Solidaritat Catalana– al seu emplaçament actual, a la Ronda Sant Pere, on fou ferit el Conseller en Cap de Barcelona.
Una primera dictadura va ensorrar aquesta efímera però il·lusionant experiència. Pocs anys després, una altra experiència de renaixement polític i d’il·lusió, la República va ser abolida per la força de les armes. La dictadura, en aquest cas, duraria quaranta anys i, a la seva fi, hauríem de tornar a començar de molt avall.
Finalment, durant aquests darrers gairebé quaranta anys, el catalanisme ha viscut del consens d’aquest moment fundacional, caracteritzats pel lema de l’Assemblea de Catalunya que reunia a l’antifranquisme polític: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. S’havia d’articular una relació amb Espanya que permetés a Catalunya reconèixer-se com a nació en un estat federal o federalitzant. Malgrat els èxits que han procurat els migrats Estatuts – La normalització lingüística a l’escola, la política cultural, les institucions pròpies, els mitjans de comunicació en llengua catalana, etc.. – els atacs d’un estat que ens va en contra des d’antic, no han cessat. No només ha estat impossible la concòrdia sinó que està en perill aquests tres-cents anys de recuperació de la gran caiguda de 1714.
Catalunya no és un invent ni dels erudits romàntics, ni dels burgesos finiseculars, ni dels petit burgesos catalanistes, ni de les masses republicanes, ni de l’antifranquisme, ni tampoc, evidentment, dels independentistes que demà marxarem pels carrers de Barcelona. Tampoc és un invent de Víctor Balaguer, d’Aribau, de Prat de la Riba, d’Eugeni d’Ors, de Cambó, de Macià, de Rovira i Virgili, de Pujol, de Maragall, de Junqueres o de Mas. Tampoc va ser un invent dels heroics defensors de Barcelona, que avui recordem. Veníem de lluny, volíem anar lluny i la derrota del 1714 ens va portar a no ser presents als grans moviments històrics del segle XIX. Quan es constituïren els estats-nació, Catalunya estava derrotada i sotmesa. Quan es posaren les bases dels règims federals, Catalunya encara era dèbil. Quan Catalunya intentà buscar fórmules per ser una nació dins d’un estat plural, sempre trobà la negació quan no l’atac militar. La història dels darrers tres cents anys d’aquest poble vell, per tant, és una història de llarg redreçament, de curació de l’ensulsiada, de voler tornar a ser.
Per això, avui, com en d’altres jornades històriques, com aquella Homenatge a la Solidaritat Catalana, com en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril del 1931, en el retorn del President Tarradellas, la Diada de Sant Boi, la Manifestació del milió o el proppassat 10-J, tornarem a sortir al carrer, convençuts aquesta vegada que, més enllà del simbolisme de les diades, ara sí tenim prou força per capgirar una història llarga, trista, ominosa, però plena de resistència, esperança i futur.
Visca Catalunya lliure!
