Imaginar l’arquitectura política i administrativa d’una Catalunya independent, per prematur que això pugui semblar a molta gent poruga, és un exercici indispensable per a la bona salut política del nostre país. Els articles de J.Ma. Huguet entrant a fons en els detalls, i no quedant-se sols a la porta amb vagarositats difuminades, son una feina que no es pot lloar prou, de cara a formar un estat d’opinió que ajudi a fer anar el país pel millor camí possible.
Dit això per endavant, confio que el mateix Sr. Huguet comprendrà que pot haver-hi altres parers, altres opinions, i que del contrast entre tots els que hi diguin la seva en sortiran els elements que ajudin a prendre una decisió en una direcció o altra. Si ho he llegit bé, en les estructures que proposa l’autor hi ha solucions amb alguns elements nordamericans i britànics i algunes en les que hi entren uns ideals desitjables, però potser per desgrácia utópics.
Aquestes línies ni tan sols pretenen ser una crítica, que seria fora de lloc ja que no puc pas dir que les estructures que proposa siguin falses ni que, potser, puguin arribar a ser un dia les definitives. Si m’atreveixo a ficar-hi cullerada és perquè jo estic influït per mig segle de viure a Alemanya i per l’alt respecte que em mereixen les estructures polítiques alemanyes. Són els ensenyaments que n’he tret, els que voldria incorporar a una amical polèmica en la que ens puguem imaginar plegats els camins a seguir i els paranys que hi puguem trobar.
Per començar: cap sistema que ens puguem imaginar no serà perfecte. Tots tenen avantatges i inconvenients i es tracta, a l’hora de triar, de veure clars els uns i els altres. Anem; doncs, als punts on jo hi tinc reserves, que ningú no està pas obligat a compartir. Aquests punts són tres: la capitalitat del país, el sistema presidencialista i la manera de comprendre la funció de diputat
1. La capitalitat del país
Comprenc de sobres les raons per descongestionar una Barcelona i reduir el seu pes excessiu dins d’un nou estat. Crec, però, que cas que s’arribés algun dia a pensar en un canvi de capital, aixó trigarà molt, és a dir que no serà cap punt urgent a resoldre en l’agenda de la independència.. La raó és molt senzilla: els diners que caldrien (i no serien pocs) per fer un canvi de capital, ens caldran urgentment per a compensar tots els dèficits originats pels tres segles de pertànyer a l’estat espanyol. Dividir les oficines governamentals entre la nova capital i Barcelona, només portaria costos suplementaris i dèficits d’eficiència. Aquí a Alemanya, quan va venir la reunificació, es va voler fer quelcom de semblant traslladant la major part del govern a Berlin, deixant a Bonn el ministeri de defensa i una part de seccions d‘altres ministeris. Al final s’ha hagut de prescindir d‘aquesta divisió, com he dit abans per excessius costos i per manca d’eficiència. En política no tot es pot resoldre amb l’ordinador.
Per a tots els catalans la nostra capital és Barcelona, i suposo que ho seguirá sent sempre. Ara bé: aixó no vol pas dir que no es puguin descentralitzar institucions i serveis, que puguin traslladar-se a altres ciutats catalanes sense pèrdua d’efectivitat i que les hi donin més vitalitat.
P.e. la Sindicatura de Greuges, el Tribunal Superior de Justícia, el nou Tribunal Constitucional que s’hauria de crear, instituts universitaris d’investigació científica, i altres que se’ns puguin ocórrer poden funcionar perfectament fora de Barcelona. De la mateixa manera hi pot haver seccions especialitzades de les conselleries del govern que puguin funcionar a Girona, a Reus, a Vic, etc. Però això no podran ser decisions immediates sinó que es vagin prenent segons els mitjans disponibles i allò que aconselli la pràctica en el moment de buscar l’equilibri entre la revitalització de les comarques catalanes i l’efectivitat de les institucions.
2. El sistema presidencialista.
Aquí, abans d’examinar els pros i els contres d’aquest sistema, he de tocar una petita contradicció a l’argumentació de J.M.-Huguet. Per sistema presidencialista entenem casos com el nordamericà i el francès, p.e. en el que el president és qui té el poder i les atribucions més grans i o bé exerceix ell mateix les funcions d’un primer ministre (cas americà) o en nomena un que es limita a ser la corretja transmissora de les ordres del president (cas francès). Per això, quan el Sr. Huguet diu: “El president elegit nomena el govern, el qual exerciria el poder executiu“ trobo que no queda clar si el president és o no la figura decisiva d’aquest poder executiu.
A mi no em convencen els sistemes presidencialistes. Trobo que acumulen una quantitat excessiva de poder en una sola persona. Per això es diu, p.e. que el sistema francès és practicament una monarquia electiva amb bastants trets d’absolutisme, a pesar de tots els controls parlamentaris al que estigui sotmès. Com he dit més amunt, i amb totes les seves possibles imperfeccions prefereixo el sistema alemany, en el que el president (elegit cada cinc anys, amb una possible reelecció fins a deu) té tres funcions principals regulades legalment i una quarta, potser fins i tot la més important, que no admet regulacions i que depen del caràcter i de l’estatura moral i cívica de la seva persona i que per això mateix no admet que s’elegi president una mitjania, un titella de qualsevol partit que digui amén a tot el que aquest vulgui. Les tres primeres funcions són: a) la representació protocolària de l’estat de cara a l’estranger; b) després d’unes eleccions proposar al Parlament la persona que cregui adient com a cap de govern i, una vegada el Parlament n’hagi elegit un, nomenar els ministres que el nou cap de govern li proposi; c) amb la seva firma, posar en vigor les lleis que aprovi el parlament. La firma pot denegar-la i retornar la llei al Parlament si creu que aquesta pot tenir aspectes anticonstitucionals, o si creu que la seva aplicació pot tenir efectes contradictoris. La quarta funció, de caràcter informal, però sumament important (i en la que han excel·lit, amb dues excepcions, tots els presidents alemanys) és la de ser, per dir-ho de forma breu, una mena de portaveu moral del país; amb els seus discursos anar més enllà dels temes de la política diária, i tocar els de fons de la vida i del funcionament del país, obligant a la gent a pensar-hi i, en molts casos, obligant al govern i els partits a no deixar-los de banda per comoditat o per interessos partidistes. I és bo tenir al davant del país una autoritat moral d’aquest caire que pugui parlar clar sense estar limitat pels estira i arronsa de la política diària. Jo crec que Catalunya en té d’homes d’aquesta mena, que podrien ser uns excel·lents presidents, encara que no tinguessin funcions executives o precisament per això.
En no tenir funcions executives, no s’adiu amb el càrrec que es cobreixi per eleccions generals, en les que els electors esperessin de la persona que elegissin unes activitats que no corresponguessin al seu cárrec representatiu. Els alemanys ho han solucionat elegint el president en una Assemblea Nacional que es reuneix únicament per a aquesta funció i que es composa dels diputats del Parlament Federal, d’una representació dels diputats dels Lands, i d’una quantitat considerable de personalitats de la societat civil, proposades pels partits polítics no per la seva filiació política sinó pel seu prestigi social. Els resultats d’aquest sistema han estat prou bons com per a poder recomanar-lo.
El cap de govern, (suposo que a casa nostra en diríem el Conseller en Cap) tindria, doncs, les mateixes atribucions que els caps de govern alemany, espanyol, britànic o italià i podria ser reelegit tantes vegades com els electors li otorguesin la seva confiança. Si un polític ho fa bé, per què prohibir-li que segueixi treballant al mateix lloc?
Deixem per a un altre article la funció dels diputats, els districtes electorals, etc. Avui seria massa llarg…
