Doncs apa, ja s’ha esdevingut la tan esperada votació al Parlament, i ara la proposta de delegar a la Generalitat la competència per convocar una consulta passarà al Congrés dels Diputats, on farà la fi del cagaelàstics. Això ho sabem tots. Tota aquesta comèdia és per legitimar el procés davant la comunitat internacional i evidenciar la manca de voluntat de diàleg del govern espanyol. Així, quan els governs estrangers hagin d’anar reconeixent el nou estat català, ho podran fer amb la consciència més tranquil·la –és a dir, podran fer veure que es mouen per criteris de consciència, no per criteris d’interès. Sempre que suposem que els governs estrangers tenen el més mínim interès en aquest procés. De moment només hi ha silenci.
Per a mi, la resta només és xerrameca. Suposo que no sóc l’únic a qui li importa un rave si tal partit s’escindeix, si tal altre passa a ocupar la tercera posició, si no sé quins parlamentaris pleguen o passen al grup mixt. Quan es parla de la consulta no es parla d’una qüestió de política partidista: estem davant una qüestió de país, una qüestió d’estat. El problema és que a alguns partits aquest tema els fa nosa, tenen por que se’ls divideixi l’electorat i en perdin una part. I a ells el que els preocupa de veritat és la perspectiva partidista, no la perspectiva de país. Fet i fet, suposo que la consulta és un tema que “no preocupa la gent”, i qui dia passa, any empeny.
N’hi ha que tenim l’esperança que aquest procés provoqui una sacsejada de grans dimensions en el sistema polític català, que pateix exactament els mateixos problemes que l’espanyol. Segurament és així perquè es basa en les mateixes lleis i reglaments, en la mateixa regulació. De fet, en l’afer dels tres parlamentaris socialistes que han trencat la disciplina de vot, l’únic que transcendeix l’anècdota és la constatació, una vegada més, que la nostra democràcia és de teatre de titelles. Aquí qui mana són els aparells dels partits. I quan es tracta de partits sucursalistes, per molt que es vulgui dissimular, aquests aparells són a Madrid. Els parlamentaris, per ser reelegits, no depenen del fet que el electors els renovin la confiança, sinó de la fidelitat mostrada a l’aparell del partit, que en definitiva és qui decideix l’ordre i composició de la llista electoral. És la conseqüència natural d’un sistema electoral de llistes tancades en un país sense la més mínima cultura democràtica. L’elector no vota candidats, vota partits, i ha d’acceptar la llista sigui qui sigui que hi aparegui.
Aquest sistema podria tenir una certa lògica si els partits polítics fossin organitzacions de masses, com pretenia la teoria política del s.XIX començament del XX. Si ho fossin, segurament n’hi hauria prou d’assegurar la democràcia interna dins els partits, ja que electors i militants serien els mateixos si fa no fa. Però els partits actuals no són organitzacions de masses, n’hi ha que amb prou feina són simples agències de col·locació, i d’altres que fins i tot tenen dificultats per trobar prou candidats per ocupar els llocs de responsabilitat que els són adjudicats quan accedeixen al govern.
En altres sistemes el votant pot escollir el candidat concret a qui vota, no li han decidit la llista per endavant. De vegades, en algunes circumscripcions, s’hi presenten candidats d’un partit que s’enfronten al candidat designat oficialment pel mateix partit. També hi ha sistemes on el candidat no és escollit per l’aparell del partit sinó per agrupacions d’electors –sistema de primàries, per entendre’ns. En qualsevol cas, el candidat no és presoner de l’aparell del partit. Obama mai no hauria tingut la menor oportunitat de ser escollit amb el sistema electoral espanyol.
El canvi de sistema electoral podria servir per atenuar la partitocràcia. Els candidats haurien de retre comptes davant els seus votants i prioritzar-ne els interessos per davant dels del partit. També seria possible recollir un major nombre de matisos i sensibilitats en una societat com la nostra, on una divisió tan simplista com “dreta” i “esquerra” no recull el mínim indispensable per representar-ne la complexitat, com ara s’ha comprovat. Podria ser, per exemple, que els electors haguessin pogut triar entre candidats socialistes amb diferents sensibilitats nacionals. Els actuals parlamentaris socialistes díscols haurien esta escollit justament perquè s’haurien compromès a votar que sí. Fins i tot podria ser que hi hagués hagut més candidats socialistes escollits amb aquest criteri. L’aparell del partit no tindria cap mena de poder ni de legitimitat per amonestar-los, ja que només estarien complint els seus compromisos electorals.
De fet, les ideologies i els polítics ja només són una part dels sistemes actuals. La ciutadania expressa la seves inquietuds per altres vies; gràcies a les noves tecnologies de la informació, és més fàcil que mai constituir grups d’opinió i de pressió sobre problemàtiques concretes, i augmentar el grau d’implicació dels ciutadans. Els polítics van a remolc.
Quina esperança podem tenir que els polítics actuals acceptin un canvi de paradigma tan gran? Només cal tenir present que els partits catalans han estat incapaços d’elaborar una llei electoral en trenta anys. Sempre que se n’ha parlat, l’únic que ha transcendit han estat els càlculs de com quedaria el repartiment d’escons en cas de canvi de sistema. Des d’aquest punt de vista, potser sí que la possible fragmentació d’una de les dues forces fins ara hegemòniques a Catalunya indica un canvi de paradigma. Ara els deu ser impossible calcular el nombre d’escons que aconseguirien amb una sistema electoral o amb un altre. Si és així, caldrà considerar-ho com una bona notícia.
