El fet que el govern espanyol tornés a advertir fa uns dies que mai no pactarà un referèndum d’autodeterminació, hauria de donar una pista a les forces independentistes de l’estratègia que cal seguir després del 27S. No és gens segur que la derrota de l’unionisme sigui prou estrepitosa per legitimar davant del món una ruptura unilateral amb l’Estat espanyol. En canvi, una victòria de les forces secessionistes sí que faria difícil d’impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, organitzat sota la legalitat catalana i internacional. Brussel·les, Londres, Washington o Berlín es poden declarar de manera més o menys clara a favor de la unitat d’Espanya. Una altra cosa és que es puguin oposar a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació dins d’Europa, convocat per un parlament i per un govern democràticament escollits per constituir un Estat independent. 

Quan Eslovàquia i Lituània es van separar dels seus respectius estats, tenien sectors de l’exèrcit a favor disposats a defensar la sobirania nacional i a repel·lir la força amb la força. La sobirania nacional de Catalunya només la pot defensar la gent. Si la Generalitat convoca la votació vinculant que no va poder celebrar el 9N, no tant sols tindrà el recolzament dels votants de Junts pel Sí i de la CUP. Una part dels electors de Catalunya sí que es pot i potser fins i tot del PSC recolzaran la iniciativa, sobretot si comencen a venir dictàmens i amenaces de Madrid, i queda clar que la política catalana va directe al col·lapse. Un referèndum d’autodeterminació, sobretot si l’Estat s’hi oposés, atacaria el centre de gravetat de la democràcia espanyola, que es basa en la ficció que el poble català no existeix o que bé està inclòs dins del poble espanyol per voluntat pròpia.
 
Com a acte constituent, un referèndum tindria més força que cap declaració unilateral o cap acte de desobediència contra la hisenda espanyola. Justament perquè comportaria l’exercici d’un dret universal, donaria un missatge d’esperança al món i no deixaria gaire marge a Europa ni els Estats Units per castigar Catalunya, suposant que hi poguessin tenir cap interès. Una resposta violenta o massa agressiva de l’Estat es giraria contra els mateixos espanyols, no només en termes de prestigi internacional, sinó també en termes de drets individuals -com ja ha passat d’altres vegades. Continuar negant la història ja no seria possible. Els catalans serien cridats a desobeir per una iniciativa que té un suport majoritari al país i això cohesionaria el sobiranisme més enllà de les seves fronteres, al votant d’una acció constituent.
 
Si el president Mas ha pogut imposar una dinàmica plebiscitària a unes autonòmiques, segur que un govern de concentració aconseguiria generar un ambient de referèndum prou intens per arrossegar a votar una part important de l’unionisme. Un referèndum deixaria clar que les institucions democràtiques espanyoles s’han construït sobre la negació del poble català i que són ineficients per gestionar la relació entre Madrid i Barcelona. Insisteixo que dins d’Occident seria un precedent molt perillós que l’exercici d’un dret universal comportés cap perjudici o benefici. A més, després del 27S no només serà impossible continuar construint Espanya sobre la negació de la nació catalana, també serà inviable tirar endavant el procés d’independència sobre la base del victimisme -com ja s’està veient en els debats electorals. 
 
Quan dues forces desiguals s’enfronten, la capacitat de triar un camp de batalla avantatjós és imprescindible per la part més feble. Hem de vèncer l’Estat espanyol allà on li fa més mal, que és en el relat pervers que fa sobre la llei i la democràcia. I ho hem de fer per Catalunya i per Espanya. Amb tot l’amor.
Enric Vila
Barcelona, 1972. Escriptor. És doctor en periodisme i llicenciat en Història. Professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha publicat la biografia "Companys, la Veritat no necessita màrtirs" i l´assaig "El nostre heroi Josep Pla" i "Londres-París-Barcelona", entre d´altres llibres. Premi Idees 2003, escriu al Punt/Avui, i és tertulià de Catalunya Ràdio. @enricvd

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorMercè
Article següentDomini .cat, 10 anys d’independència a Internet