La seva pell era de plata, brillant
tan formós com l’alba quan desperta
nedava tranquil, compassat, arrogant
mirant el blau cel amb la pupil·la oberta.
El vol de l’oreneta era gràcil, suau
s’atansava a la mar amb somriure feliç
buscant aquell peix que era amor, era pau
pensant que junts trobarien un dolç paradís.
Murmuris de goig que des de la mar
i des del cel extasiats exclamaven
del seu amor no és podia dubtar
ja que vivien pel que s’estimaven.
El peix enviava petons a l’oreneta
traient els ulls de l’aigua, enamorat,
i l’ocella volava prop, no es quedava quieta
perquè el peix el cor li havia robat
Feliços, contents, plens de sana alegria
somiaven que en la vida era tot formós
i que arribaria l’esperat i alegre dia
quan seria realitat la unió entre els dos.
De sobte el seu cel és torna fosc
perquè el peix no pot sortir de l’aigua
i l’oreneta ho veu tot confós
no pot entrar a la mar, necessita l’aire.
La mirada dels dos és turment,
no poden plantar el niu, la seva llar
les llàgrimes de l’au són un lament
i les del peix es fonen dins la mar.
No troben la calma, no poden unir-se
viuran el seu amor de lluny, només sospirant
ella des de l’aire, ell en la mar, no podran sentir-se
alegres, feliços, com dos vells amants.
