Com ja és tradició, el meu amic Nico i jo ens trobem abans de la cita electoral per comentar la jugada. El lloc: l’habitual plaça del Monestir de Sant Cugat. La beguda: dues Volldams, com sempre. Ens asseiem un davant de l’altre i me’l miro. El veig inusualment il·lusionat.
Igual que el seu pare, un professor que li va posar de nom Niccolò per la seva admiració pel Maquiavel republicà dels Discursos (no el del Príncep), en Nico és un apassionat del pensament republicà clàssic i modern. Fa temps que em deixa anar que se sent orfe políticament parlant, ja que de republicanisme de veritat aquí a Catalunya no n’hi ha. Quan li pregunto què ha canviat, em respon que li sembla que el Sr. Junqueras té ganes de recuperar aquella ERC plural, formada per liberals progressistes, socialdemòcrates i també –per fi!- republicans, entre d’altres. Jo li dic que més enllà del tòpic de la participació ciutadana, poc republicanisme veig en el programa d’ERC i ell em respon que no, que aquest senyor té ganes de deixar enrere l’Esquerra més enrocada i lligada als antics marxistes, per convertir ERC en el gran partit del centre esquerra català, plural i amb vocació de govern. En Nico em recorda l’article d’en Junqueras titulat “A la gent d’ERC”.
La cosa es posa interessant i jo li etzibo que es deixi estar de tant pensament polític de fons, que el dia 25 toca parlar d’Estat propi i construcció nacional i que hem de votar en conseqüència. En Mas reclama una força puntual però necessària per tirar-ho endavant -li dic-, vols dir que no té raó? Ell em respon amb cara de Ciceró que més que líders forts necessitem Parlaments forts. Només li falta la toga.
Dos glops volldamistes i tornem a la càrrega. Hi ha una cosa que em té encuriosit, admeto: en Mas dient al Sr. Herrera que s’ha guanyat el lloc de cap de l’oposició tot sortint del debat de TV3. Tenint en compte la seriositat del Molt Honorable, se’m fa difícil 1) que se li escapés sense pensar i 2) que volgués fer un lleig al Sr. Junqueras després de la bona sintonia que semblen tenir. Em pregunto si l’actual President té al cap un govern de coalició sobiranista en cas de no obtenir la majoria. Junqueras vice-president? Ai en Duran…, m’interromp el meu col·lega mentre se li escapa el riure.
Sigui com sigui, en Nico em retreu les meves simpaties passades pels convergents aprofitant que, darrerament i havent vist de prop la política, estic desencisat gairebé del tot. I doncs, pregunto, no et sembla prou bo en Mas? i ell, seriós i prudent com és, em respon que ha estat i és un líder de talla i provablement no ens decebi. Tot i així… diu tornant al dubte. Ep! -el tallo-, en Mas porta al programa un canvi de sistema electoral a l’estil alemany: proporció sumada al millor del sistema anglosaxó, li dic. Em mira i em fa que sí amb el cap, admetent que això li va.
Què doncs, diumenge? Fem cas de la demanda del President quan ens diu que el suport personal que rebi serà determinant, o ens posem republicans i pensem en un Parlament sobiranista? L’executiu o el legislatiu? L’èmfasi en el líder o en la república? En Nico em mira, es posa florentí i em diu: les grans nacions són aquelles que davant de condicions excepcionals van juntes, sumen, i no ho fien tot al lideratge d’un sol home. Precisament és en l’excepcionalitat que cal resistir el personalisme. El que ens farà grans no serà la força d’uns, sinó la unió de tots. Qui voti en Mas que ho faci per altres raons, però no seguint l’argument de la força d’un sol home. A un líder se’l pot tombar, a un partit també. A un Parlament… -diu seriós-, difícilment tombaran un Parlament.
Qui sap –deixa anar en to més calmat-, potser un govern de coalició sobiranista…
@jordifeixas
