Entre els llibres que la meva xicota em va regalar aquest Sant Jordi hi ha “Puig i Cadafalch, president de Catalunya, i la seva època” del catedràtic d’Història de La Universitat Autònoma de Barcelona Albert Balcells. Més aviat, els llibres que ens regalem el dia assenyalat són autoregals, perquè ens fem llistes per no cagar-la i evitar haver de tornar a la llibreria a canviar volums repetits o que no ens agraden -sempre queda el factor sorpresa i l’emoció de quins dels llibres de la llista finalment cauran. La meva idea, en incloure aquesta obra al llistat guiant-me pel títol, era la d’aprofundir en el coneixement de la figura de Puig i Cadafalch.
Si ens fixem en la portada dissenyada per l’editorial Rafael Dalmau, veiem com les paraules “Puig i Cadafalch, president de Catalunya” són més grosses que no pas les que diuen “i la seva època”. Alhora, l’ordre les paraules sembla indicar que allò preeminent dins del llibre és la figura del president de la Mancomunitat i que, de manera col·lateral, tindrem quatre pinzellades del seu context històric. Encara més èmfasi: la fotografia que ho il·lustra és de la plaça Puig i Cadafalch de Barcelona, amb les quatre columnes i els pavellons ideats per l’arquitecte. Doncs no.
Pròpiament, només es centra en la figura de Puig i Cadafalch el primer capítol del llibre. En total són 76 pàgines de les 274 que té el llibre i, per tant, del polític i arquitecte en tenim tot just una brevíssima biografia. Per tant, qui cerqui en aquest llibre –com jo pretenia a primer cop d’ull- una obra sobre Puig i Cadafalch, que ho deixi córrer. Suposo que ha estat una estratègia de l’editorial aprofitant la lleu revolada de l’Associació d’Amics de Puig i Cadafalch i la reivindicació de la col·locació del seu bust al Palau de la Generalitat. O, potser, la consciència que s’ha prestat poca atenció al paper polític de Puig i Cadafalch i que això podria servir com a ganxo. Tots els meus respectes per a l’editorial Rafael Dalmau, que tant ha fet per a la divulgació de la nostra història, i la meva adhesió a tot allò que els ajudi a vendre més llibres.
El fet que el títol no s’ajusti al contingut no vol dir pas que el llibre no valgui la pena. Tot el contrari. Els capítols que segueixen l’apunt biogràfic són articles sobre temes diferents que no guarden relació directa els uns amb els altres però que, tots junts, ens serveixen per entendre això que el títol diu “la seva època” o allò de “les palpitacions del temps” que deia l’Ors. En primer lloc, hi trobem una explicació de les relacions entre els intel·lectuals catalans i la Institución Libre de Enseñanza castellana. Si bé s’optà per una via pròpia a casa nostra, hi ha un cert paral·lelisme entre l’aposta per l’ensenyament i la cultura com a element regenerador que es fa a Catalunya amb la que es fa a Espanya. La Mancomunitat promou escoles i biblioteques, però això no és més que un estat d’esperit que troba un ressò més ampli en el noucentisme -així en abstracte, per definir una època- i que cerca el suport de diverses administracions i particulars, i l’entusiasme de la societat del moment. Calia regenerar la Catalunya de la conflictivitat social i els espanyols es volien regenerar de la desfeta imperial. Dues respostes semblants a una problemàtica diferent.
Regenerar, regenerar, regenerar. Una societat millor per afrontar el segle XX. Això es podia fer per la via de la revolució o per la del progrés ordenat. D’aquí un altre capítol que parla de l’Institut d’Educació General, Higiene i Civisme, un projecte molt ambiciós de la Mancomunitat que havia de servir per educar a les masses per encarar els nous reptes. Higiene i civisme com una mateixa cosa. I l’altra cara de la moneda la trobem en un capítol centrat en un cas de pistolerisme i conflictivitat social. No s’entén la Mancomunitat ni el noucentisme sense la conflictivitat social. No s’entén l’Institut d’Educació General sense un subjecte que s’hagi d’higienitzar i civilitzar. Tampoc s’entén l’interès en la difusió de l’educació sense subjecte pendent d’educar. Finalment, el volum acaba amb un capítol que escodrinya les relacions entre el catalanisme i els moviments d’emancipació nacional que s’estaven produint a l’Europa de principis del segle XX. Que els catalans donéssim una resposta pròpia a la necessitat de regeneració és fruit d’una problemàtica diferent, però també d’una consciència nacional diferent i, alhora, aquest capítol és important per saber el que vingué després: Macià, Estat Català, ERC, la Generalitat republicana… i el que som avui.
Per tot això, perquè aquest llibre és útil i, fins i tot, necessari, s’ha de perdonar la lleugera enganyifa promocional del títol i comprar-lo, no per falcar la taula que balla, sinó per llegir-lo.
