En deu anys Catalunya ha perdut gairebé un terç del seu PIB industrial. El sector de la construcció va ajudar a relegar el pes de la indústria i la crisi posterior va fer la resta. Del 25% l’any 2000 es va passar al 18% el 2012, tancant-se més de 11.000 empreses industrials pel camí i perdent-se 200.000 llocs de treball.

Però la indústria ha maniobrat evitant el desastre tot incrementant les exportacions (la proporció de vendes en els mercats ha assolit una mitja del 33% entre l’intern, l’espanyol i l’europeu i internacional). Una altra adaptació ha estat l’externalització d’alguns serveis que abans constituïen part dels seus costos fixos (logística, manteniment, neteja …), fent-los passar d’aquesta manera a costos variables i més eficients. El resultat ha estat una recuperació fins al 20% del PIB l’any passat i la creació neta anual de llocs de treball.

Certament, les retallades salarials dels darrers anys han ajudat a aquesta recuperació del sector, però el teixit industrial s’ha adaptat i ha resistit. Ha madurat. Les indústries han injectat valor afegit als seus productes augmentant la tecnificació i la innovació –des del sector farmacèutic i químic, el del software, passant per l’alimentari i el de tots tipus de suboperacions i manipulacions industrials auxiliars-, i han iniciat un nou salt de pantalla en el seu procés d’internacionalització: ja no tan sols procuren vendre fora del mercat interior, sinó que comencen a produir a l’exterior, implantant-se en altres països.

Malgrat que després de la recessió les dificultats continuen –alts costos energètics, flux creditici encara minso,…- les 40.000 indústries catalanes, la majoria pimes, que ocupen unes 350.000 persones, naveguen en la globalització amb fermesa, però necessiten polítiques favorables per seguir en la partida. Catalunya ja ha perdut pistonada respecte d’altres regions europees que són potències manufactureres.

I sempre tornem al mateix lloc: Catalunya no és un país normal, no té sobirania i poder per crear i gestionar eines: polítiques fiscals, energètiques, decidir el què, com i quan en les infraestructures que es necessiten, un institut creditici públic potent per facilitar línies de finançament assequibles, etc. La nostra subsistència industrial també passa per la independència.