Podríem parlar de moltes coses. Podríem encara parlar, per exemple, del resultat de les recents eleccions de diumenge passat que de sobte se’ns apareixen ja, de tant que se n’ha parlat i escrit, tan allunyades en el temps. O del celibat obligatori de monges i sacerdots ara que el Papa acaba de dir que no es tracta de cap dogma, ni de fe ni de l’Església. Caldria, tan sols, l’acord per revocar l’articulat de Trento que s’hi refereix, aquell llarguíssim concili de la contra-reforma que durà tants i tants anys (1545-1563). (I, això sí, que la possible descèndència no tingués dret a heretar les parròquies, sisplau). Podríem parlar d’aquests anomenats anti-sistema i les seves destrosses i aldarulls que ens surten per un ull de la cara. I també de com la policia, si aquest fos un país normal, no tindria perquè disculpar-se de res malgrat la mirada entre desafiadora i amenaçant que David Fernández ha gosat adreçar aquest dematí al mateix President. Podríem parlar de la més que probable pèrdua de canals de televisió en català. O també de les pregàries ocasionals del ministre Fernández Díaz al Valle de los Caídos, ni més ni menys. De la vergonya que ens fan passar Millet i Montull, i d’altres encara. Del que passa a Ucraïna (més greu que no sembla) i dels drames que es viuen a tants altres llocs del món. O d’aquell boom llatinoamericà de Barcelona. O dels anys que fa d’aquella revista “Ajoblanco” que encara no sé si ens féu mal o ens féu bé. De moltes altres coses, en fi, podríem parlar. Em cal, però, un poc de bellesa després de tots aquests dies de tanta lletjor i de tantes mentides d’alguns. Un poc de bellesa i de consol. I és així que torno a les “Fulles d’Herba”, de Walt Whitman, en la sublim traducció (veritable monument a la llengua) de Jaume C. Pons Alorda, de la qual Edicions del 1984 ha publicat ja la tercera edició. També avui en parla Xavier Antich al diari. I sobretot del poema “L’última vegada que a l’hort varen florir els lilàs”. Meravella d’aquest llibre i d’aquest poema de 8 pàgines. Llegeixo, per exemple, a la seva secció 16, i així acabo:
“Abandono les visions, abandono la nit, / Abandono, amollo les mans dels meus companys, / Abandono el cant de l’ocell eremita i el seu cant concorde amb la / meva ànima, / Cant victoriós, cant de l’alliberació de la mort, cant sempre variat i / canviant, / Tan baix i gemegaire, però de notes clares, que s’eleven i cauen, que / inunden la nit, / S’enfonsen i es perden tristament, com si avisessin, com si avisessin, / i esclaten, de bell nou, d’alegria, / Cobreixen la terra i omplen l’expansió del cel, / Com aquell salm poderós en la nit que vaig sentir des d’un racó / recòndit, / T’abandono, t’abandono a tu, lilà de fulles en forma de cor, / T’abandono a l’hort, florit, perquè tornis amb la primavera”.
Música de les paraules d’aquesta tarda de dimecres que plou a bots i barrals. I desperts, ben desperts. Llamps i trons. Que no ens abandoni l’esperança.
