És un història real i commovedora. Podria ser la història de tantes persones que durant la II Guerra Mundial Europea van viure el calvari dels camps de concentració. Molts, massa, van trobar el turment i la mort i d’altres van sobreviure amb el record dels sofriments, de penes, d’unes angoixes que van deixar un dol permanent a la seva ànima.
Herman Rosenblat no tenia encara setze anys quan, amb tres germans més i la seva mare, els nazis van fer-los presoners per ser jueus. Van portar-los al camp de concentració de Buclhewald (Alemanya) i van separar-los de la mare. Herman era un nen, el petit, i volia quedar-se amb la mare però ella va manar-li que digués que tenia setze anys (per la seva alçada ho semblava), amb l’afany de salvar-lo i va veure com els seus fills desapareixien per sempre de la seva vista.
La vida al camp de concentració era duríssima. Forns crematoris, gana, vexacions, un sofriment amb escassa esperança.
Herman cada dia s’apropava a la tanca on va descobrir-hi a una nena polaca, ària, que amb la seva família vivia en un casa a prop. Herman famolenc va demanar-li si podia donar-li alguna cosa per menjar i cada dia es reunien a la tanca i li portava un mos de pa i una poma.
Van despedir-se el dia que va tenir noticia que els traslladaven a un altre camp de concentració. Quan a ell i els seus germans els anaven a portar a una cambra de gas, els russos van alliberar-los.
Tots els germans van sobreviure. Herman va marxar amb un germà a Anglaterra on va aprendre electrònica i més tard als Estats Units on va muntar un taller de reparacions de la especialitat que havia estudiat.
Una nit, un amic va proposar-li de sortir amb ell i dues noies. Herman amb poques ganes va acceptar. Dins del cotxe van començar a parlar. La noia era polaca i parlant de la seva vida li explicà que cada dia portava una poma a un presoner del camp de concentració de Buchenwald.
Com era que el destí els unís desprès de tants anys? Herman estava trastornat. La noia que cada dia li portava una poma, que tant l’havia ajudat a resistir en aquell infern,era la mateixa que es trobava asseguda al seu costat.
La mare de Hernan quan van separar-los va dir-li que li enviaria un àngel perquè vetllés per ell i allí es trobava l’àngel del camp de concentració i que havia recobrat.
Herman i Roma van casar-se. Van tenir dos fills i tres nets i viuen feliços sense oblidar uns anys terribles durant els quals l’única sortida que veien era la mort.
Una història real amb final feliç. Milers d’històries que no s’han escrit però els que van sofrir, les viuen a la seva memòria, malsons, por, desequilibris perquè uns homes satànics volien una raça superior i per la seva arrogància, supèrbia i ambició deixaren a Europa desolada.
