En aquests dies pre-pasquals, els qui fem professió de cristians tenim una bona ocasió de revisar les bases de la creença en Déu i en la persona que ens l’ha revelat, Jesús de Natzaret, condemnat a mort i executat pels qui no admetien que se’ls digués la veritat i pels que tenien por de perdre el poder polític o religiós.
Ben mirat, si escoltem el nostre interior –cosa no fàcil, ni potser còmoda- és possible que ens adonem que, almenys de tant en tant, és saludable passar per damunt dels nostres pensaments, sentiments i ocupacions quotidians i reflexionar sobre què significa “ser creient avui”. Que és el mateix que dir, personalitzant la pregunta, en què consisteix la meva fe en aquesta circumstància actual de la meva vida, O bé, si voleu una altra formulació: Jo, què crec? Com explicaria a algú el que crec? O també, el que crec ho tinc integrat al meu ritme vital? Perquè –com vaig sentir dir fa pocs dies a Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona- el control de qualitat de la pròpia fe són les obres. La fe, en última instància, és la nostra manera de viure. Penso que aquesta comprovació pragmàtica de si les pròpies obres responen a la fe de cadascú, és bàsica i alhora és l’única que pot generar una ona expansiva que arribi fins a altres persones.
Tanmateix, avui la fe de la comunitat creient necessita també un ajornament, un posar-se al dia, no solament amb l’acció evangèlica de cadascun d’ells, sinó amb l’exercici de la intel·ligència. A mesura que el temps passa i que avancen totes les ciències, empeses pel desig de millorar la vida de l’home sobre la Terra, també ha de progressar la intel·ligència de la fe i, en concret per a nosaltres, de la fe cristiana. No solament és qüestió de consolidar la fe, sinó de posar-la al servei de la comunitat situant-la al bell mig del diàleg entre fe i ciència, entre fe i humanització de la vida.
Això és el que han fet certs teòlegs i humanistes al llarg de la Història, però ara em vull fixar en el que va fer Teilhard de Chardin a la primera meitat del segle XX. El seu evolucionisme total el conduí a una nova concepció del primer manament del Decàleg. Fins avui –escrigué- hem repetit el tradicional “Estimaràs Déu, i estimaràs el proïsme per amor a Déu”. Avui, però, crec que podem dir: “Estimaràs Déu, i l’estimaràs a través de la gènesi i de l’evolució de l’Univers i de la Humanitat”.
En Teilhard, aquesta nova formulació del manament essencial deriva de la seva convicció que el cristianisme és la religió de l’Evolució, la religió que es pot adaptar més bé a la creixença contínua de l’evolució de la Terra, tant en els aspectes científics com humanístics. En conseqüència, Teilhard pensa que el cristianisme està cridat a ser la religió del futur, la religió que és capaç d’acompanyar la persona humana en el seu camí cap a l’esdevenidor.
Abans, i també després, de la Pasqua ens pot reconfortar l’esperit una meditació calmada de les consideracions excelses de Pierre Teilhard que, malgrat haver estat escrites fa vuit dècades, conserven una vigència estremidora. Les noves generacions d’avui, potser absents a la vivència de qualsevol religió, però no indiferents a les exigències d’un humanisme global, també són capaces de fer minuts de silenci per deixar-se penetrar per una nova perspectiva de la creença que els ajudi a trobar un sentit profund a la vida.
