En un comentari d’un lector al primer article de J.M. Huguet de la sèrie “Sols m’ho imagino” s’hi deia que una opció per tractar als espanyols que viuen a Catalunya i que no volguessin agafar la nacionalitat catalana, seria la de concentrar-los primer en un camp de migrants i després enviar-los cap a casa a l’altra banda de la frontera. Trobo esgarrifós que a casa nostra es puguin pensar despropòsits així. Ja sé que hi ha més d’un català amargat i exaltat que poser tanca les orelles a allò que el sentit comú i l’enteniment ens aconsellen. Però una argumentació d’aquest tipus, a més de ser inhumana i d’anar contra tots els principis que informen la vida europea i que els catalans defensem des de sempre, és terriblement curta de vista. Aquests exabruptes són aigua al molí de tots els cavernaris de l’altiplà que volen posar la por al cos a la bona gent que viu a casa nostra, que té més o menys dificultats personals amb la nostra llengua i que segueix usant la sels seus pares i avis.
Igualment la idea (expressada per gairebé tots els polítics sobiranistes) de que el castellà també seria idioma oficial a la República Catalana, no és ben rebuda per tothom i hi ha qui ho veu com la invitació a nodrir dins nostre una cinquena columna enemiga. Siguem una mica seriosos i mirem-nos-ho tot pam a pam.
Per començar una de les idees que es remenen és la de la possibilitat d’establir un conveni de doble nacionalitat entre Catalunya i Espanya. Això reduiria els punts de fricció a situacions de caràcter personal que no sempre són senzilles pels que les passen. El problema és si la separació amb el reialme veí es farà “amb modos” o amb trencament de plats i tasses. La segona possibilitat tancaria la porta a més d’una solució raonable. Suposem, doncs, el cas menys favorable i no es firma cap tractat de doble nacionalitat.
Els ciutadans de Catalunya que, per les raons que sigui, no vulguin agafar la nacionalitat catalana hi tenen tot el dret, i per a ells d’aquesta decisió no se n’ha de derivar cap desavantatge discriminatori. Han de saber, però, (i això, quan vingués el moment, s’hauria d’aclarir públicament i de manera que no quedessin dubtes) quins serien llavors els seus drets i quins ja no ho serien.
Un ciutadà espanyol resident a Catalunya no ha de tenir cap por ni de ser perseguit, ni de ser amenaçat, ni de perdre la possibilitat de guanyar-se el pa al nostre país. Tindrà els mateixos drets que tots els ciutadans amb una nacionalitat de la UE, en la que hi ha llibertat de moviments, de treball i de protecció de tots els drets humans. Punt.
Quins seran els canvis que haurà de tenir en compte? El primer és que no podrà votar a les eleccions al Parlament català, però si a les municipals si així ho desitja. I el segon, és que haurà d’acceptar el canvi de papers de les dues llengües, català i castellà.
Sigui el que sigui el redactat de les lleis que regularan l’estatus de les dues llengües, no hi ha dubte que el català serà la primera llengua oficial i la usada preferentment per les administracions públiques. Que el castellà sigui una segona llengua oficial és una simple qüestió de no voler que uns conciutadans nostres hagin de passar per les mateixes humiliacions que hem hagut de passar els catalans milers de vegades. Volem que qui visqui a Catalunya, vingui d’on vingui, s’hi trobi bé, però com a contrapartida que respecti les lleis del país com passa a tot arreu. Si el castellà és oficial, s’hi podran presentar documents als jutjats sense que ningú clavi un moc a qui ho faci.
Els espanyols a Catalunya hauran d’acceptar que la llengua vehicular de l’ensenyament serà el català. El castellà serà igualment ensenyat, tan per raons de pau social (repeteixo: no fem nosaltres les mateixes barrabassades que han fet “ells”!) com per raons de caràcter molt pràctic. Una vegada passades les primeres males marors de la separació, la major part de la gent a les dues bandes de la nova frontera tornaran a la normalitat en les seves relacions mútues, i si nosaltres coneixem la seva llengua i ells no coneixen la nostra, l’avantatge serà per nosaltres. Però, compte i que tothom ho tingui ben clar, ningú no podrà exigir que els seus fills no siguin escolaritzats en català.
Un punt especial és el dels funcionaris de les institucions del nou estat. Per a ser-ho (com a tot arreu del món) serà imprescindible la nacionalitat catalana i el coneixement de la llengua pròpia del país. En un periode transitori més o menys llarg (potser cinc anys?) es podria donar a aquells funcionaris actuals que vulguin seguir-ho sent i no reuneixin les condicions esmentades, per tal que es posin en situació de conservar el seu lloc de treball. Qui no vulgui o (per manca d’aptitud personal) no pugui fer-ho, haurà de cercar un nou lloc de treball al sector privat. En una Catalunya independent ben portada, l’atur baixaria prou com per a recollir la gent (no crec que fos gaire) que quedés sense feina per aquest motiu. Remarquem-ho una i altra vegada: no es tractaria de cap discriminació. Ningú podria ser funcionari a la Suissa alemanya sense saber l’alemany, ni a la francesa sense saber el francès. Crec que és un exemple ben clar.
En el futur, a curt i a mitjà termini, de barbaritats ens en haurem de sentir moltes. No els hi donem la raó en cap punt ni que sigui sense voler-ho. Els ciutadans catalans de parla castellana, sofreixen les conseqüències de l’espoli fiscal igual que els de parla catalana. I després (amb les escasses limitacions esmentades) han de tenir uns i altres els mateixos avantatges d’una Catalunya nova i ben portada. Tothom que sigui respectuós amb les lleis del nostre país, que sigui benvingut a la casa comú. Qui no ho vulgui ser (com a tot arreu del món) ha de sofrir-ne les conseqüències legals normals a tot estat civilitzat, o (en aquest cas, sí) haurà de canviar d’aires. Segur, però, que aquest nucli dur i irreconciliable (que hi serà) será tan mínim i ridícol com la manifestació dels 6000 a la Plaça de Catalunya.
La guia d’actuació per a un govern català independent ha der ser la de tornar a donar normalitat a totes les manifestacions del nostre carácter nacional. Però respectant (cosa que “els altres” no han fet) el caràcter multinacional de la nostra població. Això hauria de ser prou clar per tothom. És senzillament una qüestió de sentit comú.
