Tres exemples del setmanari El Temps, òrgan d’unió Democràtica, “cosí germà” d´El Matí:
“Així com propugnem per a l’home el respecte als seus drets naturals, també propugnem per a les nacions, començant per la nostra, el respecte a llur autodeterminació, equivalent al reconeixement del ple exercici de llur sobirania”.
(De la ponència que sobre Nacionalisme fou aprovada en el segon Congrés Ordinari d´UDC, recollit a El Temps, 27 de gener de 1934)
“Bé: caldrà repetir-ho. Per als catalans, en qualsevol camp que sigui, no hi pot haver sinó una llengua essencial, que és la nostra (…) És possible que si nosaltres comencem per tenir-nos com un poble bilingüe, arribi un temps en què realment ho siguem. Però aleshores -sapiguent-ho els catalans que ara viuen distrets- deixarem de tenir una cultura pròpia, deixarem de tenir un art propi, deixarem de tenir una personalitat pròpia i deixarem de tenir, no solament una independència -que encara no tenim- sinó el dret a la independència. Perquè el bilingüisme, com a fenomen col•lectiu, és una situació d’esterilitat espiritual i d’incapacitat que invita a la tutela i prepara l’absorció. És pròpiament, amb totes les seves conseqüències depressives, el provincianisme”
(Editorial d´El Temps, 17 de febrer de 1934)
“La llibertat d’una nació oprimida no pot dependre mai de la forma de govern de l’estat que la domina; depèn, sola i exclusivament, de la voluntat dels seus fills per a assolir-la”
(Carrasco i Formiguera, El nostre 14 d’abril, El Temps, 14 d’abril de 1934)
