5 anys després del 1r d’octubre, el moviment independentista es troba en un intermezzo a Catalunya. En el procés d’acumulació de forces per ser-ne més i ser més forts, la gestió del “mentrestant”, millorar la vida de la gent, és la millor via, però és també deure, responsabilitat i objectiu nuclear del republicanisme.

La situació del País Valencià no és la de Catalunya. Catalunya té el país construït mentre al País Valencià estem gestionant la Comunitat Autònoma Valenciana; tenim un país per construir.

Aquests darrers set anys, des de l’arribada del Botànic al poder, s’ha fet “trampa”. L’aggiornamento que se’ns havia oferit des d’una part del valencianisme; la “modernització” del relat per part d’aquells que havien representat bona part del sobiranisme, ha descafeïnat les paraules. Ara es parla de sobiranies: sobirania alimentària, ecològica i tutti quanti. Un plural, sobiranies, per evitar posaren circulació el singular que les inclou a totes: sobirania. La sobirania política que necessita un país per a decidir per ell mateix.

I amagar el terme “sobirania” no crea més sobiranistes. Amagar el terme “independència” no crea més independentistes. “Al País Valencià no hi ha sobiranistes” és un mantra que s’ha repetit fins l’avorriment els darrers anys. Qui confonga els anhels sobiranistes de la gent del País Valencià amb els vots d’ERPV està equivocat.

Els sobiranistes d’este país han votat de manera molt diversa històricament. Des de la UPV fins a Compromís, passant per EUPV o gent que va vore en Ximo Puig algú amb un tarannà més valencianista que en la resta d’opcions -imagineu-vos!. Al País Valencià hi ha moltíssima gent que no s’ha mogut i que veu com els seus referents polítics s’han desplaçat cap a la construcció de la Confederació Espanyola d’Esquerres Federalistes, deixant orfes aquells qui desitgen que siga el poble valencià qui siga amo del seu destí. Tant senzill i revolucionari com això.

I en eixe moviment, les sigles de l’únic partit independentista del País Valencià, quan més lluny millor. I per què? Per què fan por les sigles d’ERPV i no les de partits de l’esquerra espanyola com Podem, Mas País o Sumar?

Sota l’excusa de la por se’ns exigeix responsabilitat. Perquè saben que els independentistes la tenim, perquè no ens hem cansat de demostrar-ho. Perquè davant d’un veto explícit a les eleccions espanyoles del 2015 a que formassem part d’una candidatura unitària d’allò que en aquell moment volia representar el republicanisme i la ruptura amb el règim del 78, vam decidir no presentar-nos a les eleccions espanyoles. Per responsabilitat.

Ara és diferent. Per responsabilitat tenim intenció de ser útils perquè no torne el PP.

Per responsabilitat hem demanat reunions a Compromís, a Esquerra Unida i a Podem.

Per responsabilitat estarem a totes les taules i serem els últims en alçar-nos.

Però per responsabilitat també vos dic que tenim una línia roja: no anem a desaparèixer. Volem sumar esforços, però no anem a amagar-nos ni a deixar de ser independentistes, ni a deixar d’intentar construir una ferramenta sobiranista el més útil possible per a rearmar aquest país culturalment, políticament, organitzativament…

Per responsabilitat, si ens quedem a soles a la taula, hi haurà una papereta independentista als col·legis electorals per a les eleccions nacionals del País Valencià al maig. Una papereta i un projecte que vulga superar el model autonòmic.

Perquè el model autonòmic està esgotat, com sap i reconeix –encara que implícitament- el President de la Generalitat i els partits del govern. I sabent-ho, no s’ha fet cap intent de superar les costures del model.

Article anteriorCréixer o adaptar-se?
Article següentUna Església més petita
Josep Barberà (Benicarló 1983) és president d'Esquerra Republicana del País Valencià on milita des del 2004. Es mou com un samaruc en la mar del que ell anomena «cultura dispersa». No deixa passar una bona sèrie, és un especialista en còmic i en Dungeons&Dragons (ens fa matisar que de l'edició 3.5) i és un lector compulsiu, novel·la, assaig i -quasi- tot allò que es publica relatiu al País Valencià i els Països Catalans. Va ser regidor de cultura de Benicarló on va impulsar els premis literaris «Ciutat de Benicarló», que han situat la ciutat com a referència cultural al centre dels Països Catalans.