El president Mas, home pragmàtic i eficient, ha deixat clar que ell planteja el referèndum (o succedani) a una pregunta clara (la de si volem un estat propi) i, un cop guanyat, plega. Mirat en perspectiva és molt més del què teníem, però, a l’hora, no és el que volem.

La alternativa de CiU és un pas ferm, necessari, possibilista, però res més. No hi ha full de ruta més enllà. I si n’hi ha, no el podem saber.

Llenço una advertència clara a tots els qui veieu la independència a tocar, com una fita assolible a curt plaç: La proposta d’en Mas és el més assenyat que es pot fer. És un “vísteme despacio que tengo prisa”. No demaneu més a Mas. Ja farà prou.  Ens esperen 4 anys de remar en mig d’una tempesta europea de crisi, pobresa, incertesa política i monetària. El nostre objectiu en aquests 4 anys és aguantar el timó, defensar el que com a país hem aconseguit aquests darrers 30 anys (ensenyament, competències, etc…) i mantenir el discurs ferm de la independència per esgotament del projecte espanyol. Tot plegat pot semblar lampedusià (“que tot canviï perquè no canviï res”… bé, sí, la majoria absoluta per a CiU), però no ho és: és kafkià.

El repte real pels catalans, ara que hi haurà molt possiblement una majoria social, és un repte legal: No tenim ciutadania catalana, sinó espanyola. I aconseguir-ho és molt complicat (sinó quasi impossible). Cal, invocant la legitimitat, trencar la legalitat vigent i dotar-nos d’una nova legalitat. Hi ha un munt d’estudis engegats per una colla d’excel·lents estudiosos i professionals del dret. Però es necessita “la millor opció”, aquella que ens ensenyi el camí cap a la ciutadania catalana. En Mas ja ha dit que ell fins aquí no hi arriba. Si no és ell, ha de ser algú altre, que amb propostes polítiques sobre arguments jurídics sòlids (els més sòlids possibles) ens faci arribar al què volem: la ciutadania catalana.

La responsabilitat és dels polítics i no es pot improvisar. Caldrà valentia, consens, complicitats internacionals, estudis i dictàmens legals d’altíssim nivell. Estem parlant d’un fet insòlit, però que ha d’acabar sent normal. En un món occidental on arribem a controlar les guerres internes, la independència d’un poble ha de ser possible amb eines polítiques. En Mas ens posa l’esquena perquè ens hi enfilem. Altres hauran de ser capaços de construir el “dia després“. Altres que, units, siguin capaços d’imaginar i formular com esdevenir ciutadans de Catalunya.  A tots aquests altres ànim!!! No defalliu que “no es va fer Roma en un dia” (Ostres, avui estic pesadet amb les dites…).