El president Torra ha defensat públicament la seva preferència per la via eslovena a la independència. Paral·lelament, Esquerra ha manifestat la seva preferència per la via escocesa a la no independència. Seguim en el camp de les preferències. En el món de les hipòtesis. En el reialme dels futuribles. De fet, és l’estadi en el qual habitem d’uns anys ençà.
La via eslovena per aconseguir la independència va costar una seixantena de morts —majoritàriament del bàndol agressor, és a dir, iugoslau, és a dir, serbi. La via escocesa ni va costar morts ni va comportar la secessió d’Escòcia. Cada nació ha viscut una història lligada a les circumstàncies de cada moment. Cada país ha seguit la seva via o el seu via crucis. Cada via és única i intransferible, ja que úniques i intransferibles són les circumstàncies geogràfiques, culturals, polítiques i temporals que envolten les diverses nacions existents.
De camins per aconseguir la independència n’hi ha molts. Opcions de fracassar també. Fins i tot hi ha opcions de guanyar. Existeix la via estoniana, que va aconseguir la independència sense morts. Hi ha la via letona, que la va aconseguir amb sis morts. Hi ha la via lituana, que la va aconseguir amb catorze. Hi ha la via israeliana, que la va aconseguir amb milers i milers de baixes. Hi ha la via del Quebec, que no ha aconseguit la independència ni ha causat morts —excepte uns pocs a mans del Front d’Alliberament del Quebec durant la dècada dels seixanta. Hi ha la via basca, que no ha aconseguit la secessió malgrat haver posat molts morts sobre la taula.
De vies n’hi ha moltes. Hi ha tantes vies com països s’han volgut —o es volen— independitzar. Cada país ha creat la seva pròpia via. Cada nació s’ha forjat la seva pròpia història. Cada poble ha realitzat les seves passes sense copiar a ningú ni exportar altres models. La realitat i les circumstàncies de cada lloc determinen el desenvolupament dels fets polítics. No és el mateix Espanya que Sèrbia, no és el mateix el Canadà que la URSS. No és el mateix l’Anglaterra de l’any 1921 que la de l’any 1981 o la de l’any 2014. No és el mateix Estònia que Letònia, que Lituània, que Irlanda, que Israel, que la Padània, que Catalunya, que el Tibet, que Còrsega, que el Quebec etc. El futur no es pot preveure. Les reaccions d’Espanya a una independència real tampoc.
Sols hi ha un camí: avançar. Optar per la determinació i els fets reals. Deixar enrere les hipòtesis i els futuribles. No podem preveure el que faria Espanya en cas d’una DUI real, ara bé, podríem actuar d’acord amb els nostres interessos nacionals. Donar una resposta conseqüent amb el que pogués ocórrer. De moment, el que sí podem preveure és quin paper jugarem en el món mentre sols fem declaracions d’intencions: cap. No tindrem cap paper. No farem res tret de desaparèixer culturalment d’aquí unes dècades. Catalunya no ha seguit la via escocesa ni la via eslovena; ha seguit una versió caríssima de la via padana.
