Al món anglo-saxó són molt aficionats a definir col·lectius sociològics com a objectes d’estudi científic amb acrònims o paraules imaginatives: teenager, hippy, yupie, single, wasp, ninja, etc. Un cop identificats, els departaments de màrqueting de les companyies de béns i serveis inicien també tot tipus de prospeccions de mercat perquè aquest grups són clients potencials amb trets específics que cal explotar.
Durant aquests darrers 20 anys he tingut la sort de conèixer un bona colla de persones de les quals he après que no s’ha de donar cabuda al desànim quan hi ha convicció en la bondat d’un valor. He tingut el privilegi de seguir la seva perseverança impulsant causes perdudes com la limitació mandats i les llistes obertes als partits polítics, el rebuig de la guerra d’Irak, la defensa de la llibertat d’ensenyament i del concert econòmic quan es redactava l’Estatut, una concepció de la societat basada en l’humanisme cristià; i la independència de Catalunya sense eufemismes.
Es podria afirmar que aposten sempre pel cavall equivocat, que són uns perdedors. Ho són, sens dubte. Però són perdedors lliures, uns antiherois conscients. Són d’una lleialtat a prova de tsunamis, homes i dones deliciosament tossuts, amics irreductibles i nedadors contra corrent empedreïts. Els happy losers -així els he batejat- tenen la satisfacció vital de la coherència viscuda, i l’alegria de la companyonia i de l’amistat. No solen patir de l’avorriment i la solitud. Per això els hi escau molt bé l’himne que els supporters del Liverpool FC van adoptar com a seu a començaments dels 60: tan sols cal canviar walk per lose.
Els podríem anomenar també axtèrixcians, per allò de que no es rendeixen mai. Sense escarafalls, amb fidelitat a les seves conviccions nobles, mantenen les seves posicions, i esmercen esforços -sovint allò millor que tenen, ells mateixos- per defensar-les malgrat el pensament únic, allò políticament correcte, l’opinió pública imperant o les conveniències ideològiques i de poder de l’establishment polític, cultural i econòmic. Però no els confonguéssim amb les tribus anti-sistema, els àcrates i els cínics. En la majoria d’aquests casos, la seva transgressió sistemàtica i gratuïta respon a posicionaments intel·lectuals febles i mancats d’exigència personal, és a dir, que comencen i acaben en ells mateixos.
Els happy losers, com a categoria sociològica que integra tots aquells que creuen i defensen amb tenacitat ideals honrats i justos, estan tan a les antípodes dels winner killers, capaços de vendre la seva mare per tal d’assolir l’èxit o una major quota de poder, com dels mediocres satisfets, que tan genialment definí Georges Bernanos. Els happy losers són somiatruites irredempts, però van omplint el sarró amb coses veritablement importants. De supèrflues, només les justes Podríem concloure, doncs, que són exemplars en perill d’extinció, però la bona notícia és que és habitual trobar-ne en tots els ecosistemes socials.
Una avaluació d’aquest col·lectiu amb els paràmetres de praxi social més comunament acceptats com a regles del joc (èxit, resultats, competitivitat, transgressió, tenir, aparentar), no tindria més remei que qualificar-los de bledes o passerells. Jo, què volen que els digui?, els considero uns herois, uns paladins de la vida. La seva èpica i la seva simpatia m’han enganxat. Definitivament, vull apuntar-me als happy losers.
