M’agrada la grafologia i el dia 1 i 2 de juny han fet un Congrés gratuït a Madrid, i la il·lusió m’ha empès a apuntar-m’hi. I el dia 31 de maig, tenia un vol Barcelona-Madrid per assistir al Congrés.
Quan estàvem a punt d’embarcar, l’encarregada de la porta d’embarcament ens va dir que havíem de pagar 60 euros per persona per pujar a l’avió l’equipatge de mà. Justament el 31 de maig, dia que havíem de volar, va sortir la Sentència 787/2022, en què es dictamina que és una pràctica abusiva que les companyies aèries et cobrin per portar equipatge de mà. En base justament a aquesta Sentència, els hi he dit que no m’ho cobressin. M’han dit que la Sentència l’estan recorrent i m’han dit que ho havia de pagar. Amb la noia encarregada hem arribat a un acord: posaria totes les pertinences en una sola maleta, i l’altra l’abandonaria (les rodetes tampoc no funcionaven).
Com que en dret primer s’ha d’obeir i després reclamar, estava d’acord a pagar els 60 euros, però he exercit el meu dret d’expressió a notificar-los que demandaria a la companyia aèria.
Seguidament, un altre encarregat que estava sentint de lluny la conversa ens ha interromput i m’ha dit: “por mis huevos, estos no van a volar”. I així ha estat: ens hem quedat a terra.
Li he suplicat per activa i per passiva que ens deixés embarcar, que ja no demandaria a ningú i que deixéssim la festa en pau. No m’ha fet ni cas, i amb el seu orgull vanitós no ha donat el seu braç a tòrcer. Hem hagut de canviar el vol i agafar el proper avió que sortia, cinc hores més tard, pagant un excessiu suplement per fer el canvi de vol. També hem pagat per l’equipatge.
Evidentment, hem posat una reclamació formal contra la nostra companyia aèria i hem fet una trucada i una comunicació a AENA informant-los d’aquest incident.
És evident que hem ensopegat amb una persona orgullosa i prepotent que, amb el seu abús de poder i sense cap justificació, ens ha prohibit embarcar. He vist ben clar, des del primer moment, que no reconsideraria la seva posició. La seva cara de felicitat, en veure la meva cara de preocupació i d’angoixa, no la podia dissimular. La seva satisfacció era màxima. Sense cap empatia, sense preguntar-nos si era urgent que arribéssim a Madrid aquella tarda, si havíem d’anar a veure un familiar malalt, o si érem conferenciants d’una ponència… li era exactament igual. M’atreviria a dir que impedir-nos volar pel sol fet que jo digués que pagaríem l’equipatge de mà, però que després faríem servir el nostre dret a reclamar per aquest fet i demandar la companyia, és una acció injustificable i sense fonament. O és que sempre hem de ser uns xaiets, pagar i tragar, i no poder exercir els nostres drets? Em nego a ser un xaiet quan el dret ens empara. El que és del tot inconstitucional és no deixar-te volar per fer valdre un dret, que encara que aquella Sentència hagi estat recorreguda, al final, no em vaig negar a pagar l’equipatge, però l’encarregat de la porta, després d’anar allargant la qüestió, va al·legar que ja era massa tard, que ja havien tancar les portes. Simplement, em va denegar l’accés a l’avió perquè volia fer exercir els meus drets.
Finalment, la companyia aèria ens ha donat la raó, i ens tornaran els diners, no de l’equipatge de mà, però sí dels vols que vam haver de canviar. Per sort, han reconegut que dir que reclamarem no és una amenaça sinó exercir el nostre dret com a consumidors.
