El març del 2024, a Madrid, el President Aragonès va exposar públicament la proposta sobre el “finançament singular”. En concret, una de les frases titulars fou: “La proposta de finançament singular per a Catalunya no busca privilegis ni avantatges, és una qüestió de justícia”.
Des del primer dia, a més, i no és pas nou, tothom a Catalunya -i no només- ha sabut i entès perfectament què era i en què se substancia la proposta i reivindicació. De fet, és tan històric com ho és que els fundadors de la Convergència extinta hi renunciaren com a gest d’una incomprensible “bona voluntat” -o així s’ha entès sempre- durant les negociacions per bastir les institucions de la Catalunya autonòmica. Ara, aquells mateixos o els seus hereus, tot avenç els sembla insuficient, en especial si no l’han negociat ells directament i se’n poden penjar la medalla.
Evidentment, doncs, tots sabem de què va això del “finançament singular” per a Catalunya i és veritat a mitges que el “nom no fa la cosa”, perquè certament una mica sí que la fa. Però a la vegada també és cert que una mateixa cosa pot tenir diversos noms que venen a dir el mateix.
En qualsevol cas, però, tots sabem que ens referim a poder decidir sobre els recursos que es generen a Catalunya, això és la tan famosa clau de la caixa. En definitiva, la recaptació del 100% dels impostos. Pocs guanys d’espais de sobirania nacional són comparables a això, al de poder gestionar els propis recursos.
Això, no obstant, i com intenten vendre els pamflets capitalins del Regne, no implica que Catalunya deixi de ser solidària en cap cas. Això si, no a costa de seguir immersos en una clamorosa injustícia social i política així com en una aberració econòmica i tècnica inexplicable que llastra de manera artificiosa una de les regions més pròsperes del sud d’Europa. Una anomalia nacionalista que passa per centrifugar els recursos en un sistema que acaba essent profundament injust i provocant que, un cop fet el repartiment -des de la Cort-, els que més aporten al sistema acabin quedant per sota dels que menys. Surrealista i perjudicial, també per l’economia estatal, per altra banda.
Sigui com sigui, el pacte en matèria de finançament subscrit i publicat entre Esquerra Republicana i el PSC per desbloquejar la investidura de Salvador Illa és més que explícit. L’elaboració i aprovació d’un nou sistema de finançament per Catalunya que impliqui la recaptació i gestió de tots els impostos al Principat per part de l’Agència Tributària pròpia. De fet, el pacte és tan bo que cap dels partits catalans en discuteix el contingut -més enllà de l’ultradreta-, com a molt, fan clams de vol gallinaci i molta cridòria per no ser-ne els protagonistes. Mai ningú l’hi va posar en dubte a Artur Mas que en digués “pacte fiscal” i tothom sabia què volia dir. A ningú li ha de semblar estrany que la Ministra Montero digui que el que s’ha pactat és el que diu l’escrit de l’acord publicat i no el que no diu, de fet, és el normal. Cal dir que seria molt més útil que els que tant s’esquincen les vestidures a la mínima esmercessin els mateixos esforços en contribuir a fer més fàcil el compliment de l’acord que no pas en intentar aixecar cortines de fum i fer dubtar de tot a tothom constantment.
A la resta de l’Estat ja és una altra cosa, saben perfectament que complir amb Esquerra i establir aquest nou contracte de l’Estat amb Catalunya implicarà acabar amb molts privilegis atàvics, molts dels que llastren el nostre país i que impedeixen avançar en justícia social i a fer front als molts reptes que tenim per endavant. És per això que encara és més incomprensible que els que tant se’n diuen patriotes, en comptes d’arremangar-se per fer possible que arribi a bon port prefereixin fer el caldo gros als dels privilegis que volen perpetuar-se.
El pacte i el seu contingut específic en qüestió implica un canvi de paradigma radical en relació al finançament, a allò troncal per un país. Deia algú allò de “no és el mateix anar a negociar amb els diners a la butxaca que no pas si els diners els tenen ells” i d’això també va.
A més, com deia Montesquieu “una cosa no és justa pel fet de ser llei. Precisament perquè és justa ha d’esdevenir llei.” Fem, doncs, que la justícia esdevingui llei.
