Al Vilaweb del proppassat 7 de maig va sortir un article de J.R.Resina, “L’enveja, el cinquè poder” sobre els obstacles que s’ha posat la mateixa gent de parla catalana per fer realitat política l’existència de la nostra nació “des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó“. Es pot estar o no d’acord amb el que diu el nostre eXcel·lent pensador. La realitat és que, en aquests moments, la idea d’uns Països Catalans independents, amb unes institucions autonòmiques en mans de gent que ens vol espanyolitzar sigui com sigui, sembla un somni inabastable, una utopia. Nelly Sachs, una gran escriptora alemanya de família jueva que va aconseguir d’emigrar a Suècia el 1940 sabia bé de què parlava quan va escriure: “ui seu a les fosques, s’encén un somni“. I això és el que fem molts catalans, valencians o illencs, que tenim ben clar que “seiem a les fosques“.
Els nostres espanyolitzadors, a Madrid o a casa nostra, fan tot el que poden (i tant!) per impedir la realització d’aquest somni. Però per altra banda, tot el que fan (i no és pas poc) augmenta la quantitat de la gent que vol marxar del seu paradís “normalitzat“. I no és sols l’espoli que pateixen tots tres territoris. Entre molts altres motius només cal pensar en els nous impostos a Catalunya que posen en perill moltes empreses, en la fatal gestió de la DANA a València, o en la gestió turística a les illes que fa que els nadius es vegin apartats a un racó pels forans.
Un dels obstacles per fer veritat aquest somni és ben conegut. Com ho va dir algú a València fa temps: “no volem canviar el domini arbitrari de Madrid pel de Barcelona“. I aquesta por del “monstre barceloní“ és una de les barreres que hauria de ser més fácil de fer desaparèixer. Els Països Catalans van ser sempre una realitat confederal. I la seva represa hauria de tenir el mateix caràcter, a reserva de si ho volguessin canviar generacions futures. I això ho haurien de deixar ben clar tots els partits independentistes a tots tres territoris, en una referència breu en els seus programes.
Molts diran que ara tenim altres preocupacions molt més inmediates que no pas somniar impossibles. I això és segar-nos nosaltres mateixos els peus. Que serà difícil? Ja ho crec. Molt. Però impossible? De cap manera. Ja fa anys vaig escriure uns versos que crec que aquí hi encaixen molt bé, perquè hi posava, amb tot el cor, tot el que ens uneix i que un dia farà possible aquest somni de tants:
Germans tots que parlem una parla catalana / a qui ens dona la mà, li donem la mà germana! / Som les branques d’un tronc que ha aguantat les tramuntanes. / Aquest tronc segueix ben viu i les arrels són ben sanes. / No volem odis vells, ni rancúnies ni venjança/ Volem cors ben oberts a l’amor i a l’esperança / Abracem tot el món i no fem una barrera / del color d’una pell o de parla forastera/
Germans tots que parlem una parla catalana / a qui ens dona la mà li donem la mà germana. / Som tions d’un sol foc, que ha de ser-nos nord i guia / No el deixem apagar per mesella covardia. / Volem ser ciutadans d’un país divers i lliure / d’un país fraternal on hi faci bo de viure. / No deixem que el passat ens aparti de la fita / Bastim junts el futur. Fem plegats sembra i collita./
Germans tots que parlem una parla catalana / a qui ens dona la mà, li donem la mà germana / Som espigues d’un blat d’un sol camp sense barreres / No ens deixem segar mai per les dalles forasteres./
