La psicologia ha inventat tota mena d’instruments per mesurar la ment. Tenim tests d’intel·ligència, proves de personalitat, qüestionaris per detectar trastorns o demències… Fins i tot ens atrevim a posar nota a l’empatia. Ara bé, hi ha un àmbit que continua sent un misteri: l’amor.
No és que no ho hàgim intentat. El problema és que, per mesurar l’amor, primer caldria definir-lo. I aquí és on tot s’ensorra. No ens posem d’acord en trobar una definició que complagui a tothom.
Si no podem ni descriure’l, com podem pretendre entendre’l?
Potser per això l’amor ens incomoda tant, sobretot quan no el vivim en primera persona. Ens costa d’acceptar les parelles que no encaixen amb el que considerem “normal”. Ens agrada l’amor, sí, però només si segueix els codis socials que ens són familiars. Quan no ho fa, salten les alarmes i comencen els judicis.
Si ell és molt més gran que ella, pensem que ella hi és pels diners i ell per vanitat. I si és ella qui té més anys? ja ni t’explico! insults, burles, sospites…
Mireu Brigitte Macron. Vint-i-quatre anys més gran que el seu marit i dues dècades junts. Tot i això, les xarxes no li van perdonar ni l’edat, ni l’aparença, ni el fet d’estimar algú més jove. La van acusar d’adoctrinar-lo, de ser una oportunista. Com si estimar fos patrimoni exclusiu de la joventut o de l’estètica normativa.
Però no és només qüestió d’edat. Camilla, l’actual reina consort del Regne Unit, va ser durament jutjada durant anys perquè no era tan bonica com Diana. I aquí mateix, a casa nostra, vam convertir la relació entre l’exbisbe de Solsona i la psicòloga Sílvia Caballol* en un escàndol digne d’un exorcisme. Es van fer acudits, reportatges, portades. Ens vam quedar ben descansats, com si haguéssim fet net d’alguna cosa que no ens pertocava.
No conec personalment cap d’aquestes parelles. Algunes em cauen bé, d’altres gens. Però totes fa temps que continuen juntes, malgrat l’escàndol, la burla i el menyspreu. Pensar que viuen plegats només per interès em sembla, com a mínim, poc probable. Potser no sabem definir què és l’amor, però existeix. I mentre seguim incapaços de mesurar-lo, el mínim que podem fer és callar, deixar de jutjar i entendre, d’una vegada per totes, que l’amor —quan és sincer— no necessita el nostre consentiment.
