Al Saló del Rellotge de la Quai d’Orsay el ministre d’Afers Exteriors francès Shuman proposava la creació d’una comunitat franco-alemanya del carbó i l’acer, amb un discurs preparat per Jean Monnet i amb el vist-i-plau entusiasta del canceller alemany Adenauer. Seixanta-cinc anys després, però, l’Europa de les persones -el rerefons d’aquest projecte constructor d’una unió entre estats- segueix amb el rètol de “pàgina en construcció”.
L’ideal de pau, convivència i progrés de les persones passava primer per una comunitat econòmica, però després de tants anys no s’ha aconseguit plenament ni una cosa ni l’altra. Els interessos particulars i les diferents visions dels estats membres han impossibilitat la plena unió política, econòmica i jurídica.
Des de finals del segle passat han aparegut nous reptes de política exterior –fins els anys vuitanta n’hi havia prou amb el Tractat de l’Atlàntic Nord-, de relació amb els països de l’entorn i amb el terrorisme global, i la gestió interna d’una crisi econòmica global que a les crisis dels anys setanta no van d’haver d’afrontar els sis països membres d’aleshores per no estar encara units amb una mateixa moneda.
Però malgrat continuar atrapada en les seves contradiccions, aquella comunitat que va néixer per a evitar repetir els errors del Tractat de Versalles i els horrors d’una nova guerra, ha assolit uns avenços reals que celebrem. I l’ideal continua endavant i nosaltres com a una comunitat plenament europea per arrels i per convicció, hi voldríem participar amb entusiasme i plenament reconeguts.
