Benvolgut Torra,
permeteu-me que enceti aquesta correspondència amb el més breu dels preàmbuls: sempre és preferible pecar d’esquerp que d’enutjós. Vos i jo ens trobem políticament als antípodes, si més no en aparença. Vos creieu en la possibilitat real de la independència, un objectiu abastable a mitjà termini; jo la considero poc menys que impracticable, de moment. Vos, sospito, sense veure en en Carretero un Moisès que ens menarà a la terra promesa, si que el considereu el primer pas d’una travessia del desert que hauríem d’haver començat el XIX.
La travessia del desert, ai! Sabem prou bé que la independència no ens la daran de franc. Madrid no va pel món regalant independències. Ens consta que el camí que hi mena és costerut i ple de servituds. No és un camí ombrívol de flors i violes sinó un pedregar que els catalans haurem de travessar un dia o altre a costa del benestar d’almenys una generació: posem quaranta anys.
Em sembla fantàstic que els nostres prohoms Moisès Broggi, Agustí Bassols i Heribert Barrera, entre altres, hagin fet una crida a la unitat per a la independència; és el seu deure. Però tot fa pensar que la crida no passarà d’això; ells prou que ho saben. Per aquest motiu hi vull veure una segona intenció. Aquests venerables prohoms, algun d’ells centenari, ens estan dient que Catalunya no pot renunciar a la independència; ens passen el relleu i ens indiquen el camí. Però també ens diuen que tinguem paciència, que ells no l’han aconseguida després de projectar-hi tota la il·lusió d’una vida. La pàtria ens perpetua només si som capaços de sostenir la il·lusió. Ara us toca a vosaltres, semblen dir-nos. No podeu defallir ni abdicar de l’ideal d’independència; teniu tota una vida per aconseguir-la o per passar el relleu als vostres descendents; si no hi sou a temps almenys no hi renuncieu. La independència no haurà arribat en la nostra generació ni, probablement, en la vostra; i què? Serà en la següent, o en l’altra, o en l’altra…
Si no fos així els venerables callarien. Per vergonya. Però fixeu-vos, amic Torra, que sempre n’hi ha algun de decidit a emmenar-nos cap a la independència quan només li queda un alè de vida. Jo no us puc explicar res dels nostres prohoms; vos, que els coneixeu millor que ningú, sabeu de què us parlo: els catalans, quan l’horitzó vital ja no ens permet sostenir raonablement la il·lusió de la independència, comencem a projectar aquesta mateixa il·lusió en el relleu generacional. És un consol que mantenim viu fins a la darrera alenada. En el fons és el que diu Chesterton a Ortodòxia, que la tradició és la democràcia dels morts. En qualssevol projecció independentista rigorosa hi estem implicats tots, vius i morts, de Josep Moragues a la Rut Carandell.
Mentrestant la pregunta que ens hauríem de fer és aquesta: si ara poguéssim signar un contracte social en el que es fixés el cost promig de la independència, quin preu estaríem disposats a pagar? una mort per família? un salari d’entre un 15 i un 30 per cent de l’actual? Als vint anys hauria signat. Ara potser em conformaria salvant la llengua i assegurant que els meus descendents la parlen i l’escriuen mitjanament bé. La independència ens l’haurem de prendre per força. Serà dolorós. I si no ho fem bé perdrem bous i esquelles, ultra les pensions de jubilació.
La nostra opinió respecte d’en Mas probablement tampoc no coincideix Jo voldria que pogués demostrar qui és. TV3 s’ha gastat milions d’euros estrafent la seva imatge; s’ha fornit tot un negoci darrere la deshumanització d’en Mas. Aquests excessos televisius no tenen res d’improvisats; al contrari, amaguen una manipulació en tota regla; tanta por els fa la seva superioritat moral? Vull creure que en Mas, si s’ho proposa, pot emular fins i tot a Jordi Pujol. Té la intel·ligència i la tenacitat necessàries; i és el polític més ben situat per agafar la crisi per les banyes. Ja sé que és una il·lusió i que, com totes les il·lusions, pot ser decebuda.
Observeu que la vostra il·lusió i la meva són incompatibles entre si, llevat pactes postelectorals, que poden arribar o no. De fet, avui, tots els pactes postelectorals són possibles, fins i tot el de Carretero amb Montilla. I per què no? Què faria Carretero si Montilla se l’endugués al Tibidabo i, mostrant-li la metròpoli, digués: “haec omnia tibi dabo, si cadens adoraveris me”?
Jo confio que amb Mas Catalunya no retrocedirà. I si no retrocedeix ja avança, si més no respecte del darrer setenari, que hem retrocedit. Encara no és el moment de fer balanços. Constatem però el retrocés que s’ha produït en política lingüística: per primera vegada la llengua més parlada a la ciutat de Barcelona ja no és la catalana; ho tornarà a ser mai més? La immersió lingüística es qüestiona desvergonyidament quan més necessària es fa per causa de la nova onada immigratòria. I fins i tot es parla d’una ofensiva espanyolista que culminarà amb la sentència de l’Estatut, abans o després de les eleccions. L’ofensiva espanyolista, tanmateix, hi ha estat sempre. Quan s’escaigué la LOAPA el president Pujol imposà la seva autoritat moral mobilitzant ell sol tot el poble de Catalunya. I guanyà. A partir d’aleshores mantingué l’ofensiva espanyolista a ratlla; val a dir que li costà relativament poc: li tenien por; si més no respecte. Però ara l’ofensiva espanyolista s’ha revifat. Què ens pensàvem, que els lleons havien estat definitivament domesticats? I ca, els mantenia a ratlla el president Pujol, i tan bé ho feia que ni ens n’adonàvem. Però els lleons acaben ensumant els domadors dèbils i, així que poden, els salten al damunt per restituir “afrentas históricas” que arrosseguen des de la transició.
En altres àmbits, en canvi, coincidim. I és en aquestes coincidències que m’agradaria insistir: ni vos ni jo no estem disposats a sacrificar Catalunya a cap tacticisme ni a cap caprici personal. Ni vos ni jo no experimentaríem amb Catalunya. Ni vos ni jo no hauríem embarcat Catalunya en aquesta aventura de l’Estatut amb el PSC al front del govern de la Generalitat; un PSC que al Congrés dels Diputats no ha votat mai diferent del PSOE. No és cap crítica, cada partit té les seves peculiars limitacions; és només una constatació, de la mateixa manera que no és criticar els mamífers distingir-los dels amfibis. Amb aquests credencials, però, qui podia apostar per la reforma de l’Estatut? Deixem-ho aquí per no ferir més susceptibilitats: l’any 2004 ens beguérem tots l’enteniment. Tots menys el PSC.
Cordialment.
Pinós.
