Els clàssics (III)
Shakespeare és com un “sobirà que en un rapte de joia escampa robins i diamants”.
“Ens hem de treure del cap que els clàssics són avorrits, ensopits, irresistibles”. Al·ludia, fa dues setmanes, a aquestes paraules de l’escriptor Italo Calvino.
Quina fou la nostra experiència juvenil, la meva, la de molts? Des de la nostra infància fins a arribar a l’adolescència hem llegit bastant; alguns hem de confessar que no tots clàssics ens resultaven divertits, alguns altres no els enteníem del tot perquè no era encara el moment de llegir-los i uns altres ens van entusiasmar: hem de confessar sincerament que es van donar el tres casos. Tanmateix tots ens els preníem seriosament; sabíem -ens ho havien ensenyat els professors i ens en fiàvem- que tots ells eren un tresor preuat. Un crític literari digué, per exemple, que Shakespeare és com un “sobirà que en un rapte de joia escampa robins i diamants”…“Algú menysprea les pedres precioses? Si ho fa serà perquè porta molt de temps en un món epidèrmic, superficial o, fins i tot, groller, enganxat al mal gust enfront la bellesa i la veritat”.
Quan un rememora aquells anys de formació cultural -encara amb molt poca experiència vital- un no se sentia estafat pel professors que admirava; no els veia capaços d’engalipar-nos en res ni ensarronar-nos o entabanar-nos amb futileses…Ells ens volien cultes, bons estudiants, capaços de fer camí amb llibertat. Puc afirmar que un no es pot sentir mai enganyat quan veu que tot allò que rep és com un do gratuït, fruit de l’amor als altres i a la cultura: un rebia amb abundància ensenyaments, formació, consells, correccions, de tota mena, en aquest i en altres terrenys. Rebérem, doncs, una bona educació humanística, i gràcies a Déu no perdíem el temps amb una Televisió xarona ni amb tebeos insubstancials. Sí, en canvi, hi afegíem el bon cine -com el sèptim art que és- ja que era el complement potser més adequat.
Una escriptora noruega, Janne Haaland, que havia llegit molt durant la seva adolescència, afirmà que “l’objectiu d’aquestes lectures no era només conèixer les obres i els autors, sinó aprendre en què consistia una vida noble i bona. El fet més important en aquests clàssics no eren primordialment els personatges, sinó les virtuts i vicis que hi apareixen ben dibuixats. L’interès per a nosaltres consistia en distingir el bé del mal, veure si el bé pot amb el mal i com ho pot fer…Aquestes lectures resultaven atractives perquè ens indicaven la veritat”. Crec que realment sempre fou -és i serà- així, ja que mostren un retrat lúcid de la seva època i que els “temps passats” ni foren millors ni pitjors: són sempre actuals.
Aquí a Catalunya, per sort, teníem i tenim una de les millors col·leccions dels clàssics grecs i llatins: la “Bernat Metge”, que porta el nom del nostre gran humanista del segle XV. Una obra -cabdal per ella mateixa- que no es troba pas a tot arreu del món. És motiu d’orgull per a la cultura catalana i és una mostra l’enorme capacitat de treball de molts intel·lectuals nostrats, d’abans i de després de la Guerra espanyola. Últimament, la Fundació Cambó l’hi ha donat un nou impuls. També s’han començat altres col·leccions -“Clàssics del cristianisme”, per exemple- que vénen a omplir algun buit. Podem afirmar, per això -i per a tants altres motius-, que encara vivim en un país civilitzat, on els escriptors clàssics, antics i moderns, tenen un bon tracte i son apreciats com cal.
Tot aquest gruix o gleva de vida cultural -història, filosofia, religió, assaig, novel·la, poesia (no oblidem els nostres grans clàssics que van des de Ramon Llull, Ausiàs March, Arnau de Vilanova, Joanot Martorell…fins a Mn. Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Carles Riba, Jaume Vicens Vives, Carles Cardó, Miquel Costa i Llobera, etc.)…- sempre continua creixent en quantitat i en qualitat. Tot això ens proporciona una tal fortalesa -i garantia- per vèncer les difícils situacions, per poder desafiar i resistir les mars braves, tempestes i vents contraris, que ens vénen d’altres contrades com a forces destraleres que no ens convenen. Hem de ser constants i perseverants en el conreu del classicisme universal, tal com les marees dels mars que deixen la sorra a les platges per fer-les i refer-les cada dia més boniques i més acollidores. Crec que aquesta escalfor i aquesta confiança és la que desitgen molts sense aconseguir-ho, perquè renuncien a la bestreta de defensar-se dels atacs esmentats. Encara no han comprès las riqueses o tresors que, en aquestes obres, hi són incloses.
Tots anhelem respostes clarificadores que, transmeses amb amor mitjançant la cultura, ens puguin acompanyar fins al final. Tots volem gaudir de la seva llum i claror. Els clàssics són fars indicadors d’on cal anar o quines són les rutes perilloses que cal evitar. Podem afirmar que els clàssics, a més de ser llum, també són la sal que condimenta la nostra vida quotidiana. Un ja no sap si a alguns els interessa més la ignorància de tota aquesta cultura universal a causa d’algunes raons que se m’escapen i que, per descomptat, no semblen ser motius literaris o culturals. És tan trist enfrontar-se cada dia amb temes banals que es discuteixen en alguns àmbits polítics, embolicant cada dia més la troca! Una veritable cultura sempre és amiga de totes les altres cultures i les podem vehicular per camins propis, sense rebutjar aquelles altres senderes que també ens enriqueixen. Cal fer fàcil el camí per a tots.
