Tota conversió suposa – ho penso quan fa pocs dies John H. Newman ha estat beatificat a Birmingham, durant la solemne Missa celebrada en el Cofton Park de Rednal per Benet XVI- un plus de gràcia divina i un plus de generosa llibertat per part de convers; cal un plus d’amor per part de Déu i de correspondència amorosa per part de l’home transformat. Cada conversió ha tingut, per descomptat, el seu propi o específic itinerari.
Durant segle XIX, John Henry Newman destacà pel fet de ser un intel·lectual anglicà que, estudiant alguns aspectes històrics i dogmàtics de l’Església, s’adonà que era la Catòlica -i no l’Anglicana- l’Església que connectava i continuava plenament amb la Tradició dels primers quinze segles. Comprovava també els defectes que l’església anglicana havia estat acumulant durant els segles posteriors, per culpa pròpia i per les diverses influències del luteranisme i del liberalisme protestant. Newman intuïa que, amb els principis essencials de la Reforma, no es podia anar cap el millorament moral que molts anhelaven, ni mantenir la integritat doctrinal cristiana. De fet, arribà a la conclusió, recordant els dos retrats shakesperians -Hamlet, acte III-: “Mireu aquest retrat, i mireu aquest altre”…”són els de dos germans, però un d’ells té l’aspecte contrafet”- que ja no era possible fer més per revifar la seva església. És llavors quan decideix abandonar l’església Anglicana i passar a la Catòlica. El pas no li fou fàcil, ja que s’endugué un munt de crítiques o malentesos.
John H. Newman nasqué a London el febrer de 1801. Des de jove buscà la veritat i la plenitud cristiana en el seu obrar. Féu estudis universitaris en el Col·legi “Trinity” d’Oxford. Es dedicà a la docència en el col·legi “Oriel”. Fou clergue i rector anglicà en una parròquia d’Oxford. L’any 1833 impulsà l’anomenat “Moviment d’Oxford”, on ell madurà, a poc a poc, la seva conversió mitjançant l’estudi dels sants Pares d’Orient i d’Occident. Fou llavors quan arribà a la conclusió que en l’Església Catòlica es trobava plenament manifestat l‘ ”únic i autèntic ramat de Crist”. L’any 1845 fou rebut a l’Església de Roma, on fou ordenar sacerdot. Fundà a Birmingham i a London els Oratoris de Sant Felip Neri. Més tard fou rector-fundador de la ‘Universitat Catòlica d’Irlanda’, que es transformà en la ‘University College’ de Dublin. Mentrestant escrigué la seva obra més coneguda, “Apologia pro vita sua”-una autobiografia intel·lectual i espiritual- on explicà, pas per pas, tot el procés de la seva conversió. Ho féu des de la més absoluta coherència i honestedat intel·lectual buscant la veritat i sabent que aquesta, conduïda per l’amor i la llibertat, ompliria tots els seus anhels o aspiracions de perfecció.
Escrigué moltes obres teològiques, ascètiques i morals; publicà, novel·les, articles, plàtiques, sermons, discursos sobre la vida universitària…Entre elles destaquem l’esmentada “Apologia”, “L’assentiment religiós”, “Discursos sobre la fe i sobre l’Església”, ”Història de les meves idees religioses”, “Crònica d’un amor a la veritat” “Perdre i guanyar”, etc. Deixà, doncs, un abundant llegat intel·lectual i espiritual. L’any 1879 fou creat Cardenal pel Papa Lleó XIII. Mort, amb fama de santedat, l’agost de 1890, la premsa del seu temps elogià Newman amb aquestes paraules: “ell se’n va a la tomba amb l’honor singular que tots els credos religiosos i totes les classes socials el reconeixen com el just que ha arribat a la seva perfecció”. Una mica abans de la seva mort deia: “Oh Senyor i Salvador meu, ajudeu-me en aquella hora amb el braç fort dels vostres sagraments i amb la fresca fragància de les vostres consolacions. Que les paraules d’absolució siguin pronunciades sobre mi, i la unció santa em signi i em segelli, i que el vostre Cos sigui el meu aliment, i la vostra Sang amari el meu ésser; que la meva dolça mare Maria aleni molt prop de mi, i el meu Àngel mussiti a les meves oïdes paraules de pau, i els meus sants gloriosos…em somriguin; que tots ells i per tots ells pugui rebre el do de la perseverança i morir, tal com desitjo viure: en la vostra fe, en la vostra Església, en el vostre servei i en el vostre amor”…
Ara, l’any 2010, ha estat reconeguda la seva santedat, el seu guiatge i mestratge, a més de reconèixer i mostrar la seva vàlua intel·lectual com una copa d’un pi, un professor universitari que posà la seva ciència i la seva fe al servei de tots els seus germans, amb el respecte més absolut a la llibertat de consciència dels altres que no pensaven plenament com ell.
L’exemple de Newman fou seguit, més tard, per molts altres intel·lectuals anglesos, amics i companys seus. A tot Europa es donaren un temps després moltes conversions del mateix estil: Jacques Maritain i la seva muller Raïssa, G. Greene, G.K. Chesterton, T.Eliot, O. Wilde, H. Benson, C.S. Lewis, P. Claudel, Ch. de Foucauld, Ch. Péguy, G. Marcel, etc. Moltes d’aquestes conversions, foren acompanyades també de pregones crisis intel·lectuals -cadascuna diferent i ben personal- i respongueren sempre a uns plantejaments llargament madurats, en els quals s’hi apuntava, com és lògic, el necessari toc de la gràcia.
